La repressió política s'assembla a tot arreu i en tota època

Ara que és temps de cireres i es torna a parlar de Montserrat Roig amb motiu del 75è aniversari del seu naixement, obro L’agulla daurada (Edicions 62, 2010), el seu assaig sobre el setge nazi de Leningrad. Colpeix la narració de les vivències de testimonis que el van sobreviure sent infants i commou la descripció per aconseguir aliments passant amb gran risc camions carregats de farina pel llac gelat de Làdoga, la Carretera de la vida.

Hitler va decidir fer caure Leningrad tallant-ne el subministrament. Molta gent va morir de fam, entre ells una bona part dels músics de l’orquestra simfònica de la ciutat. Una orquestra que va ser reunificada per estrenar una obra emblemàtica de la Segona Guerra Mundial: la Setena Simfonia de Dimitri Xostakóvitx (Sant Petersburg, 1906 – Moscou, 1975). Una simfonia composta durant el setge de la ciutat, iniciat l’agost de 1941. El compositor ho recorda: “De vegades les bombes estaven caient a prop i la defensa aèria entrava en acció, però no vaig interrompre la meva feina en cap moment. Quant a l’anomenat tema de la invasió del primer moviment, en què un motiu melòdic acompanyat de petits tambors fa un crescendo cada vegada més gran en el transcurs de 12 repeticions, els crítics que no tinguin res més a fer, em maleiran per copiar el bolero de Ravel. Tant se val. Així és com escolto la guerra.”

En efecte, en el minut 7 i 14 segons de l’inici –segons la recomanable versió de l’Orquestra Mariinski dirigida per Valery Gergiev, a la xarxa– un timbal llunyà engega un ritme marcial persistent on s’hi afegeixen les cordes suaument amb un tema que va agafant més i més força a mesura que s’hi va incorporant tota l’orquestra de manera imponent. L’oient hi queda atrapat, com la ciutat en el setge.

Roig dedica un capítol a la simfonia Leningrad. Emociona el relat del dia que es va interpretar a la pròpia ciutat, el 9 d’agost de 1942, just en la data prevista per Hitler per celebrar-ne la caiguda. El juny s’havia estrenat a Londres i el juliol, a Nova York. L’obra es va erigir en un símbol contra el nazisme. El poble rus hi va veure reflectida la seva lluita i l’estalinisme, aprofitant l’avinentesa, va beneir l’obra considerant que abraçava els ideals soviètics de l’anomenat realisme socialista: música que pugui ser xiulada pels obrers, infondre ànim i honorar l’Estat (i el Partit). Un argument tan flexible que tot just un any després, en compondre una nova simfonia on va voler “reflectir la terrible tragèdia de la guerra i expressar l’estat emocional del poble”, en paraules del músic, va ser titllada de contrarevolucionària i antisoviètica.

No era la primera vegada. Xostakóvitx havia patit ja una forta repressió l’any 1936 a causa de la seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk, l’èxit de la qual va provocar que el mateix Stalin assistís a una representació d’on en va marxar a mitja funció, indignat. Un article del diari oficial Pravda va acusar el compositor de fer música “contrària al poble”, i en va aturar les representacions i va posar el músic sota vigilància.

Just en acabar la guerra, enmig d’una atmosfera triomfalista, Xostakóvitx rep una recomanació per compondre una obra de la victòria sobre el nazisme. Volen una obra gran per a més gran glòria de Stalin. L’encàrrec el posava entre l’espasa i la paret. La desitjada derrota de Hitler no treu el seu enfrontament amb el règim, que l’obliga a un permanent dilema entre la integritat moral –i física–i la llibertat creativa.

L’estiu del 1945 el passa a Ivànovo, lloc destinat als músics més destacats per treballar en condicions bàsiques. Allà es trobava amb col·legues com Kabalevski amb qui tocava al piano a quatre mans simfonies de Haydn, música on hi sovinteja l’humor i la ironia sense perdre profunditat. Haydn compleix aquí amb el paper dels clàssics de fer de contrapès personal quan venen mal dades, en aquest cas a les notícies angoixants que arriben d’Hiroshima o a la trista realitat en què ha quedat el país. Així la Novena Simfonia s’acaba decantant per l’esperit de Haydn: una obra curta, contrastada i equilibrada, que expressa ironia, bon humor, joia, tragèdia… una comèdia humana de sons. I es pot xiular. El primer moviment, Allegro, és una fanfara on als 50 segons hi apareix un tema encomanadís d’aire popular amb el flautí, l’instrument que més s’assembla al xiulet. L’estrena de l’obra, el novembre de 1945, fou rebuda com un escarni que va irritar el poder soviètic doblement: per l’atreviment del compositor i perquè se’ls havia escapat del control. Acusat d’haver expressat la derrota del nazisme d’una “manera infantil”, les seves obres van acabar sent prohibides per “pràctiques antisoviètiques en la seva música, marcada per perversions formalistes, dissonàncies, menyspreu per la melodia i l’ús d’harmonies caòtiques… alienes als gustos artístics del poble soviètic”.

La música a l’URSS si no era socialista era formalista, que volia dir buida de contingut, burgesa i d’influència estrangera. La repressió política s’assembla a tot arreu i en tota època. Ara i aquí, l’obra de Xostakóvitx i Montserrat Roig ens reconforta especialment.