El xotis com a metàfora de la relació política entre la Catalunya de la plaça i el Madrid de la rajola que reflecteix el judici

Una de les frases de més impacte pronunciada fins ara a la Sala Segona del Tribunal Suprem va ser dita per la fiscal Consuelo Madrigal durant l’interrogatori a Carme Forcadell sobre la declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre: “¿Cuando dice ‘declaración política’ se refiere a que era de mentira, de broma, teatro, sainete, farsa…?” La frase em va venir al cap el dilluns de Carnaval presenciant el ball de gitanes de l’Ametlla. La imatge dels vestits, el mantó de Manila –i el fet que estava seguint el judici en els intervals– em va recordar l’escena. Mentida, broma, teatre, sainet, farsa... tot junt i amb música és una definició perfecte de la sarsuela curta en un acte –el género chico– amb argument costumista, d’escenes amb personatges típics i populars madrilenys del tombant dels segles XIX i XX. Un dels compositors més representatius en va ser Federico Chueca (Madrid, 1846-1908), que dona nom a una plaça i a una estació de metro de Madrid. Músic intuïtiu i de gran inspiració melòdica, fou autor d’obres molt populars com La Gran Vía (Chueca, Valverde, Pérez, 1886) amb el famós Chotis del Elíseo del qual Teresa Berganza en fa una versió magistral: “¡Ay qué gusto es bailar / el chulesco chotís / al estilo de Madrid, / y cansados después / del continuo danzar / cuatro limpias ir a echarse al restaurant, / al restaurant a ver si allí / nos encontramos un gilí / y procurar con mucho aquél / dejarle sin parné.” El xotis –del germànic Schottisch (‘escocès’)– es balla en parella com moltes de les contradanses que van proliferar durant el segle XIX a Europa i que van ser adoptades tant per les classes populars com per l’aristocràcia. El ball de gitanes recull algunes d’aquestes danses, entre les quals és molt celebrada el xotis mut, que defineix el moment en què a mig ball s’atura la música i els dansaires es queden sols ballant només amb el so de les castanyoles i els picarols. La gent també emmudeix per gaudir-ne la sincronització i esperar expectant la represa de la cobla que provoca un esclat d’aplaudiments. S’executa en dos rengles de parelles que interactuen fent figures i moviments que requereixen l’espai de tota la plaça, a l’estil de les originàries country dance angleses. En el chotis madrileny la parella balla cara a cara sense interactuar amb les altres i es diu que necessita només l’espai d’una baldosa, on giren els peus del ballador –en el propi eix– mentre la balladora gira alhora fent uns passos a l’entorn. El xotis com a metàfora de la relació política entre la Catalunya de la plaça i el Madrid de la rajola que reflecteix el judici. Les primeres composicions de Chueca foren uns valsos per a piano titulats Lamentos de un preso. El compositor era un estudiant de medicina quan el 1865 va ser empresonat per participar en unes manifestacions –sagnantment reprimides– contra una decisió del govern conservador de Narváez sobre el patrimoni reial. Per unes altres manifestacions, avui els Jordis superen ja els 500 dies de presó preventiva. L’eix de la rajola continua dominant la plaça. D’aquí l’altivesa de la fiscal. D’aquí també la declaració política. Les posicions després del judici continuaran essencialment diferenciades, com la dansa. Ara bé, al Schottisch centreeuropeu ha estat la gent de cada lloc que se l’ha fet seu de la manera més natural. No fora igualment natural fer el pas d’un referèndum pactat i adaptar-nos al resultat?

El xotis com a metàfora de la relació política entre la Catalunya de la plaça i el Madrid de la rajola que reflecteix el judici

El xotis i el judici