Mala peça al teler té aquesta organització gairebé centenària

.Una de les característiques dels dirigents polítics i d’una bona part dels opinadors, i que sempre m’ha cridat l’atenció, és la capacitat de fer amb els números, objectius i positius en el sentit més estricte del concepte, jocs malabars combinats amb dosis proporcionals d’amnèsia. Així, qui perd guanya, qui es manté té un resultat formidable i qui guanya, sovint, empra paraules i termes superlatius per referir-se a quelcom que no deixa de ser un fet periòdic, com són, sortosament, els processos electorals al nostre país.

Prendré com a referent les eleccions d’executiva d’ERC del dia 30 de novembre proppassat. Si mirem les expectatives hi ha qui s’aproxima, hi ha qui es manté i hi ha qui, ni de lluny, s’acosta al nivell desitjat i amb el qual partien en començar la cursa. Comencem pel darrer.

Foc Nou pretenia aglutinar el vot d’aquells que van dir No a la consulta d’agost sobre votar a favor de la investidura de Salvador Illa. Estem parlant de més d’un 43% dels votants, que no és cap broma. El resultat quin ha estat? El 12,6%. Entre l’expectativa i la realitat hi ha gairebé un 31% de diferència. Això no treu que, coneixedors de la seva força fàctica, es facin estimar, tot i que a hores d’ara no sabem si per ocupar cadires o per incorporar punts del seu programa a un dels dos vencedors. Esperem que es decantin per aquesta segona opció.

Militància Decidim (MD), Junqueras perquè ens entenguem, aspirava a la majoria absoluta en primera ronda, un 50% més 1. No ha estat així. Han guanyat i han sumat més vots que les dues altres candidatures juntes. El problema que tenen ara, i per aquest motiu han de moderar el discurs, és que les segones voltes acostumen a ser un vot contra, no un vot a favor. La plana major dels dirigents republicans no junqueristes i el conjunt dels mitjans de comunicació carregaran de manera despietada contra un possible triomf. Potser hi ha motius personals, circumstància en la qual entrar és ficar-se de peus a la galleda, estratègicament i com a discurs, seria difícil trobar allò tan divertit dels passatemps, les 10 diferències.

La Nova Esquerra Nacional (NEN) ha assolit els objectius: “Si no guanyem, que no guanyi ningú”, i fiar tot a una segona volta on les qüestions personals i els mantres de renovació arribin a calar en els militats de Foc Nou, en els votants en blanc i en els abstencionistes. El problema rau en el desprestigi que ells mateixos proclamen respecte a la seva candidatura. Si un gran triomf és que aquestes no hagin estat unes eleccions a la búlgara, la qüestió que una persona aliena a ERC s’hauria de plantejar és si Junqueras des del 2011 es presenta sol i la resta (Pere Aragonès, Marta Vilalta, Marta Rovira…) han estat només attrezzo per omplir els escenaris.

Curiosament, a més, s’estan venent aquestes votacions de l’executiva com si d’un congrés es tractés, i no el que realment és: una avantsala del que serà el congrés real, l’espai on s’aprovaran per part de la militància les propostes estratègiques i els fulls de ruta, on es debatrà una nova estructura del partit i un acostament –o això diuen– d’ambdues candidatures, de la presa de decisió als militants republicans.

Mala peça al teler té aquesta organització gairebé centenària. Una victòria de NEN provocaria una situació de pràctica ingovernabilitat, atesos els resultats en primera volta; un triomf de MD pot obrir la porta a l’escissió del 35% dels militants. Des del meu agnosticisme radical, que Déu els il·lumini a tots.