Ara la cosa consisteix a atacar l'altre més que no pas a defensar la posició pròpia

Ara que ja tot s’ha acabat –de moment–, confesso que enguany, com des de fa molts anys, no he seguit gens la campanya electoral, i no perquè no m’interessi la política, sinó perquè el debat d’idees no existeix avui en dia. Els polítics, com els lloros, s’aprenen unes frases i les van deixant anar a tot arreu sense escoltar el que els pregunten ni el que els diu el seu interlocutor-adversari, qui, sistemàticament, sol practicar també un atac verbal per veure qui la diu més grossa.

No obstant això, inevitablement, ni que sigui de cua d’ull, alguna cosa he vist o sentit. I com sempre, des de fa molt, no he pogut evitar la sensació de pensar que la davallada del debat polític és un fet. A aquest sentiment hi contribueix la degradació de la manera de fer la política que representen els partits i la degradació, en general, de la democràcia moderna, que, al meu entendre, agonitza cada dia més. Des de fa molt ha desaparegut el debat intel·lectual d’altura. Però no només això, s’ha acabat qualsevol debat. Simplement no hi ha debat, perquè la cultura, la intel·ligència i la bona educació no són ni apreciades ni prestigiades en la societat.

S’ha acabat el respecte als qui no pensen com un mateix. Ara tot consisteix a agafar-se a una anècdota i mirar de convèncer que és la categoria. Que l’anècdota sigui real o no, tant se val, perquè ens la mostraran dissenyada, mastegada, teledirigida, de manera que faran que la capacitat de pensar i discernir s’enfonsi més i més cada dia. Ara la cosa consisteix a burxar per no pensar i a atacar l’altre més que no pas a defensar la posició pròpia. No hi ha espai per a la raó. No hi ha espai per a la comprensió. No hi ha espai, ni tan sols, per practicar la democràcia real. I això, certament, és profundament decebedor i fa feredat.

El problema principal que les coses siguin així és, al meu entendre, la percepció que la política parlamentària –en això s’ha transformat l’actual democràcia– d’anar a votar cada quatre anys, no serveix per a gairebé res. Sempre hi ha bony o forat. Els preus s’enfilen, els lloguers no baixen, l’ús de la llengua pateix atacs constants, els bancs ens estafen i així podríem seguir fins a l’infinit sense que vegem que ningú no faci res per evitar-ho, malgrat les promeses i els anuncis publicitaris que habitualment només són foc d’encenalls.

Però a ningú no sembla importar-li gaire perquè, al final, crec que han aconseguit l’objectiu d’anivellar per baix. A la gent ja ni tan sols els fa vergonya que els vegin com uns cretins, atès que passar per l’adreçador s’ha convertit en la norma. Sembla que ser cultivat, intel·ligent i educat és una antigalla que fa de pijo i, fins i tot, de dretes. I, és clar, ara tot som progres que sembla que vulguem fer de la incultura, cultura. Quin horror!

Ignoro com va començar tot. No sé pas si és degut als temps que corren on el pensament únic i feble impera o potser és conseqüència de la degradació galopant que vivim de la societat, però aquest fenomen fa anys que passa. Personalment, puc pensar que va ser cap a finals del segle XX –aquelles èpoques en què en Carlos Solchaga, aleshores ministre d’Economia, deia que en quatre dies tots ens podíem fer rics– quan van començar a canviar els paradigmes i vam iniciar l’encimbellament de gent sense gaire formació que prenia poder i força no per allò que sabien, sinó pel que tenien. Els herois ja no eren els més competents sinó els que més ràpid aconseguien col·locar-se als llocs clau o aquells que més diners sabien fer. És una tendència ideològica profunda que ha impregnat la societat, en un món individualista i religiosament materialista.

Endemés, modernament ens hem topat amb les xarxes, que han obert les comportes a la subcultura del lleure, de la banalitat escandalosa, de regalar el temps de connexió a l’enriquiment dels poderosos, creant tendències socials, i tot plegat ha esdevingut ridícul, lamentable i molt perillós, perquè el fanatisme més descarnat i interessat es va apoderant del poc debat públic que alguns encara intenten mantenir. I això sí que és difícil de combatre. El perill més gran de tots en aquesta època decadent, a parer meu, és que la minoria que encara és conscient del que succeeix acabi convençuda que la dimensió de la tragèdia supera les forces de qualsevol, doni la batalla per perduda i llanci la tovallola.

Tot i que sigui trist haver-ho d’acceptar, lamentablement potser haurem de convenir que el darwinisme és cruel i que els més prolífics i que millor s’adapten a l’entorn no són necessàriament els més vàlids, competents i intel·ligents. És la condició humana.