Els trens ja anaven malament quan jo era petit i l'Ibertren regnava entre les joguines

Els trens de Renfe, malauradament, no van pas mai Recordo els anuncis. A la tele. Pels volts de Nadal. Finals dels anys 70, inicis dels 80 del segle passat. I entre el “Muñecas de famosa se dirigen al portal” i “Vuelve, a casa, vuelve, por Navidad”, l’Ibertren! Amb aquella cantarella que a molta gent se’ns ha clavat a la memòria: Iiii-ber-treeeen! Aquells trens de joguina. Aquell somni de tants nens, als quals veure passar el tren els feia tanta il·lusió que desitjaven tenir-ne un a casa per escampar per terra a l’habitació vies imaginàries, màquines i vagons que no anaven enlloc, però anaven. Sí, sí, muntats amb una mica de cura i l’ajuda dels adults aquells trens, aquells Ibertren, anaven. Funcionaven. I quedàvem embadalits amb aquells recorreguts circulars i la màgia il·lusionant que allò que havies muntat amb les teves pròpies manetes funcionava. Els trens de Renfe, malauradament, no van pas mai. Per catenàries avariades o llamps imaginaris. Però no van. Des de fa anys. Inversions fantasma. Inversions incomplertes. Mentides enquistades. Alternatives de transport pèssimes. Horaris irreals als panells informatius de les estacions. I retards eterns. Fer tard a la feina, a l’escola, a la universitat, al partit o on sigui. Fer tard. Fer sempre, sempre, sempre tard! Apel·lar a la consciència ecològica dels ciutadans i promoure l’ús del transport públic és propi d’una societat avançada. I del sentit comú. Perquè és evident que no hem d’omplir les vies de cotxes i cremar benzina per tal d’evitar les emissions de CO2 i l’efecte hivernacle i, també, per respirar tots plegats una mica millor. Però això, els ciutadans, ja ho sabem. I ho sabem bé. I sí, volem deixar el cotxe a casa. I anar amb el tren a la feina o on sigui. Però així, no. Amb aquesta merda d’alternativa que ofereix el servei ferroviari d’aquest país, no. I ja n’hi ha prou! Perquè tot plegat és una vergonya. Perquè els trens ja anaven malament quan jo era petit i l’Ibertren regnava entre les joguines més desitjades. I quan anava a la universitat, en temps del Cobi. I quan vaig ser pare per primera vegada, fa ja més de 20 anys. I dilluns. I dimarts. I dimecres. I ahir. I avui. I demà. I demà passat. I aquest és el drama, l’infern i el malson diari dels catalans. Fer tard! Fer, sempre, tard! I, repeteixo, ja n’hi ha prou! Perquè aquells nens i nenes que demanàvem un Ibertren als Reis ara ja som grans i estem farts del menyspreu indigne que vivim com a ciutadans cada dia en aquest país de pandereta. Un país en el qual el més digne que existeix en matèria ferroviària és una joguina que va triomfar ara fa, justament, 50 anys