Els amics de llarga durada són l’hemeroteca dels nostres records

Dilluns, 30 d’abril de 2018 Tarda He quedat per dinar amb una amiga, avui faig pont. És genial compartir una amistat durant més de 30 anys, esdevé l’hemeroteca dels teus records. No sempre la complicitat es dilata en el temps. La prova del cotó no falla: si després de temps de no veure-us comenceu a parlar i sembla talment que la conversa havia quedat a l’aire abans d’ahir, haurà superat la prova. I si al cap de tres hores de conversa apassionada encara us queden un munt de coses per dir, significa que aquesta amistat ja és de nivell. Un bon amic hi és fins i tot sense ser-hi, perquè saps que n’hi haurà prou amb una trucada o un missatge si el necessites. Un bon amic et coneix tan bé com tu mateix, amb les teves misèries i les teves virtuts; et diu sempre allò que pensa –encara que et faci mal escoltar-ho–, però no et jutja, t’estima. Un bon amic celebra les teves alegries com si fossin seves, sense enveges. No aparco en zona de parquímetre perquè en la nostra conversa no hi ha rellotges que valguin. No tinc hora de tornada! Dimarts, 2 de maig de 2018 Tarda Conec l’escola catalana, me’n sento orgullosa i l’estimo. L’escola té l’obligació d’ensenyar a pensar i fomentar l’esperit crític propi d’una democràcia. A les aules es parla de la realitat que preocupa els alumnes. Després de l’1 d’octubre era normal que a l’escola es parlés de la violència que s’havia viscut, perquè era una necessitat que s’imposava a crits. Veure l’escola com un perill diu molt poc en favor d’un estat que vol presumir de ser una democràcia madura. Aquests dies estem vivint un “linxament públic” de nou professors de l’Institut Palau de Sant Andreu de la Barca, segons paraules del mateix Consell Escolar de Catalunya. Han sortit publicades les seves fotografies en un diari amb noms, cognoms i dades personals. Han escampat pel Twitter aquestes fotografies amb comentaris molt poc afortunats, sense respectar ni tan sols la presumpció d’innocència. Han fet pintades al centre titllant-los de nazis. Però, en canvi, l’informe d’Inspecció que els exculpa no s’ha fet pas públic. Volen fer-nos por, volen que callem, perquè saben com n’és de certa la frase de Montserrat Roig: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.” Dijous, 3 de maig de 2018 Vespre M’he enamorat del llibre de poesia de la Marta Pérez, Un segon fora del dubte. M’ha sacsejat les emocions com poques vegades. Es tracta d’un poemari sublim que ens parla amb una tendresa feridora d’uns fets reals viscuts per l’autora, la història dels últims mesos del seu amic diabètic, amarat d’unes ganes de viure immenses, i la colpidora mort, poc després d’un transplantament de pàncrees i ronyó. Una experiència molt dura, explicada des de l’amor i la poesia, que arriba directa al cor. Per molt que la poesia continuï essent considerada per a molts com la Ventafocs de la literatura, coincideixo plenament amb Mario Benedetti quan la definia com l’ànima del món. Dissabte, 5 de maig de 2018 Matí Ahir, al País Basc francès, és va fer l’acte oficial de dissolució de la banda armada ETA. Durant els més de 50 anys d’història de l’organització terrorista hi hagut molts morts, ferits i patiment. Tots tenim imatges esgarrifoses estampades en el nostre record. Però els fets històrics deixen una empremta capritxosa i selectiva en la nostra memòria. L’assassinat que jo recordo amb més intensitat és el d’Ernest Lluch. El vaig viure des del llit de la Policlínica de Granollers. Acabava de parir el meu fill petit, amb la sensibilitat a flor de pell vaig quedar impactada veient com la immensa felicitat que jo sentia contrastava de forma punyent amb aquella mort violenta. Els esdeveniments gravats en la nostra memòria porten adossat un fitxer amb un moment de la nostra vida, un flaix sensitiu –visual, sonor, tàctil, gustatiu o olfactiu– que ens emociona en rememorar-los molts anys després. Tarda En Jordi Roura fa un programa a Ràdio 4 que es diu Tradicionàrius. S’emet cada dissabte de 14.00h a 15.00h. Avui estava dedicat a la rumba. És un espai per a la música folk de casa nostra i d’arreu del món. Un plaer ballar la cançó del Gato Pérez Todos los gatos son pardos mentre vaig fent el dinar i descobreixo la història real que amaga: una nit que sortí de festa i quan tornava a casa amb un cotxe atrotinat uns polis el van aturar. I és que les nits de barrila també poden ser una bona font d’inspiració per a l’art.