Volem i tenim tot el dret de ser atesos com crec que ens mereixem

Aquests dies en els quals les àvies, tietes i gent gran també hem començat els nostres cursos particulars, ens trobem que tot ho hem de fer per internet. Vols apuntar-te a un taller de dansa, de cant, de ioga, de natació o anar a fer una visita mèdica per reparar una mica el motor? Tot s’ha de fer a través d’internet. Com enyoro aquelles veus, generalment afectuoses, que t’informaven dels dies i les hores que s’hi podia anar mentre et comentaven alguna rectificació sempre amablement. A hores d’ara no es té present que moltes persones grans no tenen ni punyetera idea del que els hi diuen quan els parlen d’internet. L’altre dia vaig comentar a una persona a través del telèfon la meva ignorància davant la pantalla i també li vaig comentar que, quan ella estudiava informàtica, jo a més a més d’anar a la feina a les tardes, tenia cura dels nets perquè els seus pares poguessin treballar per pagar la hipoteca i tirar endavant. No és que no vulgui aprendre. És que ja no tinc el botó per esprémer més el cervell. Sé el que sé i segurament puc millorar una miqueta, però de miracles, res de res. Algú pot entendre que ens han partit per la meitat? Algú pot entendre que encara som vius i que malgrat no saber d’internet la nostra labor és en molts aspectes molt valuosa? Algú pot entendre que les persones grans no tenim manies ni vergonyes per dir que vàrem néixer abans que ells? Les persones de certa edat –per dir-ho respectuosament– encara tenim moltes ganes de viure, de riure, de fer goig i, sobretot, de tirar endavant. Per molt pinxos que siguin tots ells, a tots els encanten les carmanyoles de macarrons i altres plats que generosament els preparem amb molt d’amor. Sense oblidar les paelles familiars a les quals tothom s’apunta, el carregament de tàpers que van a munt i avall cada setmana, l’amor que transmetem els nostres nets o les històries familiars que els hi comptem. El mateix passa quan ens truquen perquè volen passar la nit en un hotel amb encant i ens deixen les criatures sense ni tan sols preguntar si ens va bé. A més a més de les obligacions voluntàries que tenim quan portem els nens i les nenes a anglès, música, manualitats i altres activitats ben diverses. Si us plau, som avis, àvies i gent d’edat, per dir-ho amb un eufemisme políticament correcte, però no pas inútils, i malgrat les limitacions que moltes persones es troben a l’hora de saber com va internet, volem i tenim tot el dret de ser atesos com crec que ens mereixem. Acceptem potser a la força les nostres mancances, les nostres dificultats, però som fortes perquè la vida ens ha reforçat i volem continuar vivint la nostra vida amb dignitat, sense haver de donar explicacions perquè no sabem navegar per internet. Volem tractar amb persones amb veu pròpies, i principalment afables i resolutives. Ja arribarà prou el dia que faran net de nosaltres. Mentrestant encara hi som. Si algú m’ha escoltat li ho agraeixo profundament.

Volem i tenim tot el dret de ser atesos com crec que ens mereixem

Els avis i àvies i internet