El perdó, en sentit moral, ha de ser acceptat per la persona ofesa i en el sentit jurídic, s’ha de vincular a les lleis vigents

Els bisbes catalans es van reunir per teixir el missatge que havien de donar després dels casos apareguts d’abusos sexuals a menors que han afectat capellans i monjos de tot el territori. El text emès pels bisbes condemna aquests abusos que han sacsejat l’opinió pública del país i que, tal com diuen, han fet trontollar la confiança en l’Església: “Demanem perdó a les víctimes i ens solidaritzem amb el seu dolor.” Senyors bisbes! El perdó que demaneu és aquella mena de perdó que concediu vosaltres mateixos en nom de Déu i que s’arregla resant un parell de parenostres? “[...] i perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors [...]” Voldria creure que aquest sentiment de perdó que demaneu és autèntic. Però ho poso en dubte! Desgraciadament, la cúpula de l’Església ens té molt acostumats a predicar el que no creu i a barrejar sovint dogmes divins per resoldre qüestions terrenals. Ah, per cert, aquests bisbes catalans un dia també es van disculpar per l’agressivitat dialèctica i polititzada dels mitjans de comunicació propietat de la Conferencia Episcopal Española, de la qual ells mateixos en formen part. Però què va passar? Doncs res de res! La COPE i 13TV continuen amb la mateixa línia agressiva que, al meu entendre, està molt allunyada dels valors més cristians. “Els perdons institucionals que fan alguns governs o l’Església catòlica em semblen gestos de supèrbia. El perdó no es pot demanar a través de la xarxa, s’ha de demanar cara a cara i mirant els ulls.” Són paraules que em semblen bastant encertades de Javier Urra, psicòleg i exdefensor del menor de la Comunitat de Madrid. D’alguna manera venen a dir que el perdó no pot ser un acte de frivolitat resolt amb quatre paraules ben estudiades. El perdó, en sentit moral, ha de ser acceptat per la persona ofesa i en el sentit jurídic, s’ha de vincular a les lleis vigents. Per exemple, quan Ali Agca va atemptar contra el papa Joan Pau II, aquest el va perdonar, però va ser jutjat i empresonat malgrat tot. El tema dels abusos sexuals a menors dins de l’Església catòlica per part d’alguns dels seus membres no és nou. De tant en tant, rebem notícies de diferents indrets del món sobre aquest assumpte. I segurament sempre hi haurà molts casos que, per les raons que sigui, no veuran mai la llum. Però molt més enllà dels perdons que puguin demanar els agressors o els seus representants, les persones que han estat ofeses –sobretot si són menors d’edat– segurament que guardaran en el seu interior ressentiments molt difícils d’oblidar. Sovint es confon el perdó amb l’oblit, com si per perdonar calgués oblidar. Benedetti deia: “L’oblit està ple de memòria. És un gran error pensar que per poder perdonar s’ha de negar o aniquilar el que ha passat.” Quan apareixen notícies acusadores en què es veuen implicades institucions, moltes vegades la reacció immediata consisteix a demanar públicament perdó. Aquest perdó, però, per ser creïble implica admetre la realitat dels fets, analitzar les ferides creades i endinsar-se en el perquè s’han produït. I acceptar que sovint les causes no són altres que la pobresa interior d’aquella determinada institució. “Ni oblit ni perdó”, diuen alguns. Molt més enllà dels ressentiments, el psicòleg Javier Urra comenta: “La persona ofesa pot arribar a perdonar, però difícilment pot oblidar perquè això no està a les seves mans.”

El perdó, en sentit moral, ha de ser acceptat per la persona ofesa i en el sentit jurídic, s’ha de vincular a les lleis vigents

Els bisbes demanen perdó