Els joves criden. I els avis els diem burros. I de burros no en tenen ni un pèl

Doncs això, que els joves criden. I molt. I amb raó. Fa dies, des de la detenció de Pablo Hasél, que els carrers del país tornen a cremar. A cremar fort. I veure-ho sorprèn. I fa mal. I angoixa. I espanta. Perquè hem vist contenidors encesos, vidres trencats i botigues saquejades. I això és impossible de justificar. Però faig l’esforç d’anar més enllà, de no quedar-me només amb la patacada, amb la reflexió urgent i immediata. Faig l’esforç de no pensar a cop de tuit. Prefereixo aturar-me. I escoltar seus crits. Són els crits dels nois i noies que volem i desitgem que construeixin un món millor. Que, fins i tot, donem per descomptat que el construiran. Però els ho compliquem molt. Massa. I és que d’entrada no els deixem fer-ho. Perquè els qualifiquem d’inconscients que només busquen escapar del toc de queda per muntar-se un botellón. Perquè els diem que són uns passotes que es passen les mesures restructives anticovid pel folre. Perquè els menystenim. Perquè els diem de tot. I no els escoltem. Els i les nostres joves són un gruix de generacions que no accepten viure en un lloc on s’empresona gent per rapejar. Per dir-li lladre a un lladre. Són generacions que no només reclamen llibertat d’expressió sinó la seva dignitat. I per això expulsen la seva immensa ràbia. La ràbia que surt d’una misèria social acumulada durant anys. La misèria d’un sistema que expulsa famílies pobres de casa seva per no poder pagar una hipoteca o un lloguer. La misèria d’un món que assetja les dones amb impunitat i silenci. La misèria d’un país que fa anys que protesta en pau sense que serveixi per gaire res. La misèria d’un país en el qual les generacions que els precedeixen s’atrinxeren en el poder i els barren el pas. La misèria de la precarietat laboral que han de viure i que no els permet independitzar-se, ni fer la seva vida. I la misèria d’una societat que els nega la possibilitat de decidir com volen que sigui aquesta vida. Una societat que els ha dilapidat els somnis. I les il·lusions. I els ha llançat a la farsa de la formació eterna amb l’objectiu amagat i real de retardar la seva incorporació indigna al mercat laboral. Els joves criden. I els avis els diem burros. I de burros no en tenen ni un pèl. Fixeu-vos que no han caigut en la gran trampa: la de cridar només per Twitter. El seu crit de ràbia ha envaït els carrers. De forma contundent. I clara. I els avis els continuem dient burros. Sense voler anar més enllà. Negant-nos a escoltar-los. I no escoltar la seva ràbia, el seu clam de dignitat, sí que és, evidentment, de burros. De burros i inconscients.

Els joves criden. I els avis els diem burros. I de burros no en tenen ni un pèl

Els burros