El verí que emmetzina Europa no parla pas català. És el populisme d’extrema-dreta que fa servir la por de l’estranger i especialment dels refugiats per assolir el poder

Existeixen dues ciutats europees en territori africà, Ceuta i Melilla. Les informacions que sovint rebem d’aquests enclavaments, sota jurisprudència espanyola, són molt limitades. Desconeixem la gestió real de la frontera sud-oest, però segur que molta gent recordarà les imatges esfereïdores de la Guardia Civil disparant pilotes de goma a emigrants llançats a l‘aigua per a arribar a terra europea. I dic terra europea, però, per a la majoria no és Espanya el seu destí. Els que es juguen la vida ho fan per a arribar a Alemanya, Àustria, Bèlgica, Holanda, França, Gran Bretanya, Suïssa, Escandinàvia.. I a Espanya? Pocs. Existeix un nexe entre Ceuta i Melilla i l’arribada de refugiats a Centre-europa d’aquestes persones que fugen de guerres, dels efectes del canvi climàtic, de la fam i de la misèria. N’he pogut parlar recentment amb algú que hi tracta cada dia i que coneix el seu periple terrorífic per arribar a lloc segur. En Christof és cap d’un departament anomenat Projectes per a una Vida Autònoma dels Adolescents i treballa a l’eurodistricte d’Ortenau, el que podríem anomenar una comarca del land de Baden-Württemberg. Vam triar el bar d’Estrasburg La Solidarité –intencionadament– per fer-la petar sobre aquest tema. Baden-Württemberg, amb 8,5 milions d’habitants, està fent esforços per consolidar la integració de refugiats, però es presenten nombroses dificultats. Em facilita dades per il·lustrar una mica el que aquest fet migratori representa. Aquest land del sud d’Alemanya el podríem més o menys equiparar amb Catalunya tant en població com en superfície. Dades oficials de refugiats arribats al land en els últims tres anys: 185.000 persones (2015), 56.000 persones (2016) i 16.000 persones (2017). M’impressionen les dades. Si agafem la darrera, és com si tot un poble del Vallès Oriental com la Garriga emigrés en massa. O, vist des d’un altre prisma, com si a Catalunya li arribés una Garriga cada any. Continuem amb les dades, les xifres del 2017, malgrat no ser com les dels anys anteriors, són molt importants. Representa que 44 persones arriben de mitjana diàriament, però en determinats moments les circumstàncies es compliquen i es poden produir onades de 500 persones de cop o més. La darrera gran entrada de refugiats de l’any passat va ser de 2.700 persones procedents de Síria en un sol dia, o bé, en altres casos, de grups procedents de Nigèria (1.700), de l’Iraq (1.500), de Gàmbia (1.300) o d’Afganistan (600), la majoria arribades des de la frontera Sud. Aquest land és fronterer amb França, Suïssa i Àustria. Per això mateix s’ha convertit en un hub per entrar a Suïssa i Àustria. És difícil entrar-hi, em comenta en Christof, però, un cop dins, aquests països són molt proteccionistes, a diferència de França, també amb frontera amb Baden Württemberg, on el Front Nacional ja va impregnar al Partit Socialista Francès (PSF) i a tot un primer ministre de pràctiques populistes. En aquest sentit, recentment se l’ha vist fent bolos en defensa de la sacrosanta “unidad de España”. L’INCREMENT DELS PARTITS XENÒFOBS Facilitar la integració de tantes persones en aquests territoris no és fàcil. Més ben dit, apareixen dificultats a crear permeabilitat en determinades zones ja molt saturades. En les darreres eleccions, els partits xenòfobs han crescut molt. El vot d’extrema-dreta a l’Alternativa per a Alemanya (AfD) supera el 20% en molts llocs i dificulta la solidaritat i la integració. A hores d’ara, el verí que emmetzina Europa no parla pas català, com hipòcritament brandava el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Junquers. És el populisme d’extrema-dreta que fa servir la por de l’estranger i especialment dels refugiats per assolir el poder. Ells són qui ens amenacen amb “un nou ordre”, infecte i indigne, com el que avui s’ha inoculat als EUA. En la conversa visualitzem un aspecte de geopolítica europea. La CDU de Merkel i la RM de Macron toleraran a la monarquia espanyola i els seus gobiernos totes les vulneracions dels drets democràtics que es creguin oportunes. Esclafar les aspiracions republicanes de Catalunya no implica canvis en el paisatge polític dels seus estats. La mateixa Guàrdia Civil que reprimeix Catalunya, és la mateixa que dispara pilotes a immigrants a la frontera sud. La por està canviant el mapa polític centre-europeu. Molts han entrat en pànic. Per tant, no seria gens estrany que, l’octubre passat, el ministre Dastis i el mateix Borbó posessin els punts sobre les is a Oviedo mentre repartien el premi Princesa d’Astúries a la Concòrdia –quins nassos!– als senyors Tajani, Tusk i Junquer, il·lustres representants de la Unió Europea. Cinisme a la màxima expressió. Paguem les cerveses alsacianes i de tornada cap a casa no tinc cap dubte: la frontera Sud és una de les armes més efectives de la monarquia espanyola i el règim del 78 per perpetuar-se. Amb aquesta moneda paguen les seves mentides, les seves mancances, la seva corrupció, la seva prepotència! La nostra lluita, doncs, també ha de servir per desemmascarar tants hipòcrites dins de casa nostra, a la resta d’aquest Estat i al conjunt de la UE. Espanya és la carcellera de la porta sud-oest de la UE.

El verí que emmetzina Europa no parla pas català. És el populisme d’extrema-dreta que fa servir la por de l’estranger i especialment dels refugiats per assolir el poder

Els carcellers de la Unió Europea