Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental
 

A David Laín

En un barri dels afores d’una gran ciutat hi ha uns blocs de cases que tenen planta baixa, primer i segon pis. Molt a prop hi ha un parc enorme. El barri, barreja de cases petites i humils més els blocs de pisos, té una fesomia atípica, sembla més aviat un poble petit enmig de la natura que un barri dels afores d’una gran ciutat.

A la part de darrere dels blocs hi ha un pati. No és ni un jardí ni un ras. En un extrem uns veïns han col·locat una porteria de futbol, feta amb tres bigues de fusta i dues barres de ferro. Els joves d’aquell barri hi juguen, i tots ells es coneixen ja que fan força vida al carrer. Quan queden per jugar, en Roc –que és el qui té la pilota– sol arribar tard. Viu al segon pis del bloc més proper, i els seus amics el criden de viva veu. En el pis de sota d’en Roc, hi viu en David, jubilat fa poc. Des del seu estudi sent aquella cridòria i el destorben. L’habitació és plena de llibres, una taula i ordinador i unes quantes andròmines que estan allà perquè li recorden fets de la seva vida però quan desaparegui aniran a la brossa perquè no tindran sentit per a ningú. En David, que és llicenciat i feia classes en un institut, sap per experiència que els joves li aporten una visió del món que l’ha enriquit, però amb aquell xivarri és difícil fer res. Què fer?

Baixa a parlar amb ells, porta uns cascos en els quals escolta l’Himne de l’alegria de Beethoven, se’ls treu i es dirigeix a un d’ells. Aquest noi, en Bru, sent la música, li agrada, i li diu: “Què xula aquesta música.” Llavors se li ocorre una idea. Els proposa que intentin jugar seguint el ritme d’aquella peça musical. Perquè la sentin bé torna a casa i baixa un equip de música amb uns bon altaveus. La idea és acollida amb entusiasme pels joves. Tant és així que es posen a intentar passar-se la pilota seguint el ritme; i xalen d’allò més. Estan jugant una estona fent aquest exercici i en David els anima i quan perden el ritme els ho diu. Llavors li demanen si aniria a veure’ls jugar un partit que tenen al barri pocs dies més tard, ells practicaran passar-se la pilota seguint aquell ritme. Per poder assolir-ho tots quan van arribar a casa seva tots ells es van posar a escoltar aquella música per tenir-la ben interioritzada. En David els diu que hi anirà, i els demana que quan en Roc arriba tard vagin a buscar-lo prement el botó de d’intèrfon en lloc de cercar-lo a crits.

Va anar a veure’ls jugar acompanyat d’un amic seu músic, en Pep, al qual no havia explicat el que havia fet amb aquells joves. Mentre els mira, el seu amic li diu: “És genial, has aplegat la música i l’esport! Has fet entrar en diàleg Cruyff i Beethoven.” En David estava content, aquells nois s’havien feta seva la idea i gaudien d’allò més duent-la a terme.

Aquells joves de barriada van decidir organitzar partits amistosos amb altres equips del mateix districte, i cada dia s’ho passaven millor. Xalaven tant que van decidir apuntar-se a un torneig on competien vuit equips d’altres barris de la ciutat.

UNA EMPRESA COL·LECTIVA
Al voltant d’aquella iniciativa que va començar com un joc va acabar col·laborant-hi força gent. En Pep, l’amic músic, li va proposar compondre un himne per a aquell equip de joves. En David havia pensat fer servir altres peces musicals perquè si no quan els haguessin pres la mida ja estarien gairebé vençuts. Per això pensava fer servir els primers compassos de les Variacions Goldberg per al mig camp –el control del joc alentint-lo quan convenia i accelerant-lo quan era necessari–. Des de la sala de màquines –així és com ell anomenava el joc dels migcampistes– decidien quan calia calmar el joc i quan accelerar-lo, sempre mantenint el control de la pilota. Quan veien que era el moment per atacar l’àrea contrària cercaven el ritme oportú inspirant-se ara en el Satisfaction dels Rolling Stones, ara en el Born in the USA de Bruce Springsteen. En Pep li va dir que si als xavals els semblava bé, a partir d’aquestes peces, en faria un popurri i miraria de crear un himne per a poder-lo tocar amb una banda de gent jove del barri. A en David li va semblar bé, ho va consultar als nanos i entusiasmats van dir que sí.

Entrenaven a partir d’unes músiques, en Pep i els seus alumnes de l’escola de música treballaven per fer l’himne, el grup d’animació de l’equip ja el formaven més d’una vintena de simpatitzants. Cada cop es movia més gent al voltant d’aquell projecte. Per organitzar-ho sense que es descontrolés calia un lloc on poder reunir-se i coordinar totes les accions. En David i en Pep van anar a la seu de l’Ajuntament del districte, van explicar la iniciativa i van tramitar la cessió d’un local. Dit i fet, se’ls va concedir l’ús d’un local municipal en unes hores convingudes.

En la inscripció al torneig de la ciutat havien posat l’adreça del local. Pocs dies més tard van rebre una carta que els notificava l’acceptació de l’equip però els demanaven que responguessin indicant amb quin nom volien ser anunciats. Per decidir-ho van fer una reunió on van participar els jugadors, l’entrenador, en David, i els membres de la banda d’animació, que estaven a punt de presentar l’himne, i en Pep. A proposta d’un dels jugadors i després d’un petit debat entre tots van decidir que es dirien Musical F.C.

En el primer partit del campionat la banda musical va rebre els jugadors tocant l’himne, i van repetir la jugada quan van sortir al camp. Els contrincants estaven sorpresos de la moguda, i en certa manera tenien enveja del que passava amb aquell equip desconegut fins aleshores. En aquest partit la tàctica emprada pels Musical F.C. va sorprendre els seus contrincants, que no entenien com els jugaven. Els semblava que era més aviat una dansa més que no pas un partit de futbol, però van aconseguir el seu objectiu: divertir-se i a més guanyar. L’himne va tornar a sonar quan van sortir els jugadors a la segona part del partit i al final, que a més de la xaranga musical van acompanyar-ho amb un: “Musical, oe, oe, oe!” Realment el matx havia esdevingut una gran festa. En David, que no es considerava un activista, va prendre consciència de l’enrenou que s’havia organitzat. Aquell primer dia, ell només va baixar al camp per demanar que no cridessin perquè no podia ni llegir en el seu despatx. Ell era un home crític però no un activista social i en arribar a casa va recordar la conversa que un dia havia tingut amb un emigrant àrab que li havia dit: “La por és més sàvia que la fam.” Aquell africà també li havia dit: “De quin color és la mar quan ix el sol?” Realment era un home que havia patit molt però que era sensible i mantenia intacte la seva dignitat. Aquella conversa li havia quedat gravada.

En el segon partit, al vestidor abans de sortir a jugar, en la xerrada tàctica els va dir: “Avui per sorprendre el nostre contrincant, quan tinguem la pilota al mig camp jugarem seguint les primeres notes de les Variacions Goldberg. Quan els tinguem endormiscats en Bru farà un gest i accelerarà el joc fent una passada a l’espai perquè el davanter estigui en un situació avantatjosa. A veure com funciona? I, sobretot, jugueu i gaudiu molt.” Va tornar a ser una festa i van tornar a guanyar. En sortir del camp es van trobar que el grup d’animació els esperava i els van rebre tocant l’himne i cantant.

En el tercer partit van continuar amb aquell futbol dansa i van afegir el ritme del Satisfaction a l’hora d’atacar de prop de la porteria contrària, després d’un gest d’en Bru. Aquelles variants tècniques musicals funcionaven i van tenir tanta repercussió que una revista del barri en va fer un article. El sarau no va tenir aturador, l’afició de l’equip anava en augment, cada vegada hi havia més gent del barri gaudint del Musical F.C. I a més havien començat a anar-los a veure entrenadors d’altres equips per la repercussió que havia tingut aquell estil de joc.

En el quart partit quan van marcar un gol i la banda va començar a tocar Born in the USA”, que era la cançó que havien afegit a la davantera en lloc del Satisfaction per sorprendre. L’àrbitre va aturar el partit, es va dirigir al grup d’animació i els va dir: “Volen deixar de tocar, que els jugadors no senten el meu xiulet!” Aquell partit no el van guanyar, van empatar, però no els preocupava gaire als futbolistes perquè estaven convençuts que l’entrenador, en David, ja trobaria alguna tàctica adequada per seguir guanyant, i sobretot perquè jugant d’aquella manera s’ho havien passat d’allò més bé.

LA VICTÒRIA AL TORNEIG
Van acabar guanyant el torneig i es va fer una gran festa al barri. En acabar, però, un dels jugadors es va adonar que en David no hi era. Va preguntar a tothom si sabien per què havia marxat sense dir res. Algú li va dir que en David havia marxat, que no es trobava gaire bé i que no havia volgut preocupar-los perquè no seria res important i no volia fer-los malbé la festa amb aquella minúcia. Una estona més tard va acabar la festa i tres jugadors van anar a veure’l a casa seva. No el van trobar. Un veí els va dir que se l’havien emportat a l’hospital que hi havia uns carrers més amunt. En un plis-plas tots el jugadors es van reunir i van decidir que anirien a l’hospital. Van arribar al centre mèdic, un edifici de nou plantes, i un parell de nois van dirigir-se al taulell de l’entrada per saber l’habitació d’en David. Els hi van dir el número de l’habitació però els van demanar que si pujaven fossin dos com a màxim cas, i que hi estiguessin poca estona perquè el pacient havia tingut un infart i li calia descansar. Sense cridar l’atenció van pujar en grups de tres i quan van ser-hi tots van tustar a la porta. Quan van sentir: “Passi, passi…”, van entrar tots i van començar a cantar fluixet la cançó Trobarem a faltar el teu somriure. En David, estirat al llit, va girar-se i va somriure i els va preguntar: “Per què heu vingut?, si demà ja tornaré a ser a casa.” Tots els nois en acabar l’estrofa que cantaven van callar i li van tornar un somriure col·lectiu.

LA PREGUNTA

S’hauria de prohibir fumar a les terrasses dels bars?

En aquesta enquesta han votat 179 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.