Una institució esportiva m’havia encarregat l’organització d’uns fòrums on persones especialistes o testimonials poguessin esplaiar-se amb total llibertat sobre temes proposats pels associats. La temàtica que tractaríem en aquella sessió, parlo de fa gairebé 15 anys, era l’estat de violència permanent a Euskadi i vaig tenir l’atreviment de convidar com a testimoni principal el bisbe José M. Setien

Vaig donar una volta per l’exterior de la basílica de la Sagrada Família, el monument més visitat de Barcelona, una mica més que el museu del Barça. M’hi va portar la notícia acabada de llegir al diari: la mort natural del bisbe emèrit de Sant Sebastià José M. Setien i el record d’un dia que en aquell indret hi vam patir moments de molta inquietud. Una institució esportiva m’havia encarregat l’organització d’uns fòrums on persones especialistes o testimonials poguessin esplaiar-se amb total llibertat sobre temes proposats pels associats. La temàtica que tractaríem en aquella sessió, parlo de fa gairebé 15 anys, era l’estat de violència permanent a Euskadi i vaig tenir l’atreviment de convidar com a testimoni principal el bisbe José M. Setien, amb la seguretat que no vindria. Però, per sorpresa, em va dir que sí! Va arribar puntual a la sala on es faria el fòrum. Era un home elegant, alt i prim, vestit senzillament amb clergyman, un aspecte físic acurat i de fisonomia basca. Tot un senyor que es va explicar bé, expressant-se amb molta prudència però contestant totes les preguntes, sense obviar-ne cap, en una sala atapeïda de gent. Després vam anar a sopar a un bon restaurant i a nivell més de tertúlia vaig descobrir una gran persona. Un jesuïta convençut i un intel·lectual que havia arribat a bisbe de Sant Sebastià en un dels moments més difícils de la seva història. Un home profundament basc, reconegut nacionalista, que no volia la violència de cap banda, i per això l’odiaven els extremistes de tots els colors. En sortir del restaurant, que era a prop de la Sagrada Família, li vaig proposar estirar les cames, “como decimos los catalanes”. Sota la façana del Naixement em desfeia en explicacions sobre el modernisme, Gaudí i les polèmiques artístiques que ha generat la continuació de l’obra. Vaig adonar-me que feia uns moments que no m’escoltava i em va dir contundent: “¡Vámonos de aquí!”. Alleugerí el pas i a mi gairebé em va fer treure el fetge per la boca. No veia ningú enlloc i a Barcelona no tenia cap sensació de violència o segrest, però el bisbe Setien va intuir que algú ens seguia i va mostrar una gran inquietud. Ràpidament ens vam acomiadar i a la porta de l’hotel es va disculpar per la precipitada cursa. Continuar caminant com si res era el millor, encara no entenia el que havia passat i aleshores em va venir un atac de pànic. Com m’havia atrevit de portar monsenyor Setien a donar una volta de nit, sense cap protecció, un home vigilat per l’Estat i potser també per ETA? Taxi! Taxi! L’endemà un encarregat el va portar a l’aeroport. Li vaig telefonar quan ja havia arribat a Sant Sebastià per agrair-li la generositat d’haver vingut a Barcelona i preguntar si havia dormit bé i em va respondre: “¡Como un ángel!”. En canvi jo vaig passar una mala nit, sentint-me responsable de la imprudència que havia comès, i de la meva ingenuïtat política. El dia 27 de juliol passat, tots els mitjans anunciaven sense parar un eclipsi lunar històric. Hi ha gent que aquesta mena d’esdeveniments astrològics els afecten molt i es creuen totes les desgràcies que expliquen que succeiran, sense remei. Li vaig dir a la senyora Carmen, molt preocupada: “No s’atabali, dona, i pensi que per a una persona humana és més definitiu haver nascut en una barraca o en un palau i que la influència dels astres, sempre que no alterin el seu itinerari secular, és gairebé imperceptible”. Al vespre, a gairebé 500 metres d’altitud, esperàvem amb candeletes la sortida de la lluna, que va trigar molt a deixar-se veure en tota la seva plenitud. Li cantàvem una cançó per animar-la: “La lluna, la pruna vestida de dol, / sa mare la crida, són pare no ho vol”. Ens vam acabar un formatge català de cabra. Deliciós! Acompanyat d’un bon vi negre del Montsant, que a més de la lluna ens va fer veure les estrelles. I després d’un bisbe calia un papa. Llegeixo a la fresca d’un frondós arbre la següent faula al·lucinant. Es veu que al segle IX, una dona es va fer passar per home i la van nomenar papa de Roma. Un dia al cap de dos anys, presidint una processó, es va marejar i amb grans crits infantà un nen. I hi hagué un esglai general entre els devots i fins i tot algun cobriment de cor. A partir d’aquell fet i durant segles, el candidat a papa havia de ser sotmès a una prova contundent. Es va fabricar una cadira, sedia stercoraria (encara visible al museu Vaticà), amb un forat al mig del seient perquè el candidat hi fiqués els genitals i un jove diaca els hi toqués i si hi havia certesa, digués: Duos habet et bene pendentes! (en porta dos i ben penjats!) i tothom agenollat va exclamar: Deo Gratias!

Els darrers ‘flashbacks’ de l’estiu