| 15:59
Opinió

La Catalunya que ara tenim no és possible ni esbossar-la ni edificar-la sense la Renaixença i la Mancomunitat

Els diputats de la Mancomunitat: la utilitat històrica del pragmatisme

La publicació del Diccionari biogràfic dels diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) és un encert editorial que obre interessantíssimes vies de recerca d’aquesta institució cabdal per entendre la Catalunya contemporània. Una detallada obra sobre els 233 diputats, que han estudiat i escrit una cinquantena d’historiadors especialitzats i vinculats al territori originari de cada diputat. La direcció acurada i precisa d’Enric Pujol i Casademont i Josep Santesmases i Ollé converteix aquest llibre en un autèntic document. De ben segur una obra de referència. Cal reconèixer la iniciativa de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i de l’Institut Ramon Muntaner.

La publicació –amb una completíssima bibliografia general, a més de la bibliografia específica de cada diputat– ens permet endinsar-nos per un camí singular en la percepció del significat i de l’obra d’aquesta institució. L’exemple de la seva actuació bé ens podria ser d’enorme utilitat en aquests temps de governs babèlics i sense governança, més èpics que no pas pràctics. L’estratègia possibilista dels dirigents mancomunats, així com la capacitat de consens entre la dreta i l’esquerra catalanista i el compromís general d’aquests diputats que el llibre ens posa col·lectivament a l’abast, mereixen rememoració i instrucció: recordar per aprendre.

Cert, no tot són paisatges de bellesa en l’itinerari de la Mancomunitat, també hi ha postes de sol tempestuoses. Parlem d’una institució amb una important presència conservadora; tanmateix amb una voluntat rotunda i clara de modernització i progrés del país; en tots els sentits. Les arrels de la Mancomunitat en l’assemblea d’Unió Catalanista de 1892 a Manresa que donà llum a les Bases de Manresa, hi són ben presents. Cal no oblidar la pertinença a Unió Catalanista del primer president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba i, fins i tot, l’evolució vers formulacions socialistes d’aquesta formació política.

Remarquem quelcom ara enyorat: no hi va mancar lideratge; si més no mentre la Mancomunitat va poder funcionar –en una època socialment i políticament molt dura i difícil– amb la modesta legislació aconseguida: de 1914 a 1923. Els presidents de la Mancomunitat, el citat Prat de la Riba o Josep Puig i Cadafalch, com a exemples, són personalitats amb un formidable bagatge intel·lectual i polític; i en el conjunt dels diputats trobarem nombrosos prohoms de trajectòria històrica.

El cop d’estat de 1923 del general Miguel Primo de Rivera va posar fi a tota esperança d’autonomisme i, fins i tot, de regionalisme. La Mancomunitat havia estat el succedani més possible i més a prop de l’autonomisme. Haurem d’esperar fins la Generalitat republicana de 1931-1939, restablerta provisionalment el 1977, o retornada el 1980 amb l’Estatut d’Autonomia, després de la destrossa i exili.

La tasca de la Mancomunitat en el breu període de 1914 a 1923 –emmarcat més àmpliament de 1913 a 1925– va ser enorme. A més de la vindicació autonomista promoguda amb nitidesa des de 1918, cal destacar les polítiques socials (instrucció pública i tècnica, cultura, biblioteques, salut pública, hospitals, beneficència), les obres públiques (xarxes de camins, carreteres, ponts, política hidràulica), el foment de l’agricultura (mecanització del camp) o l’organització de l’administració; fins i tot una avançada preocupació per la formació de la dona (Escola Professional de la Dona). Encara avui podem veure edificacions i serveis fruit del treball mancomunat de les Diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

Tanmateix, el Diccionari biogràfic no té com a eix central la imponent acció de govern, ans dona el protagonisme ple a aquells qui, en ser diputats de les quatre diputacions de Catalunya, ho eren de la Mancomunitat. Dos-cents trenta-tres homes –cap dona. Aquí rau la singularitat del llibre i de la particularitat que ens proposa en oferir-nos analitzar, estudiar, investigar una institució partint de les persones que la composaren: identificar-los. De les seves biografies i bibliografies, ocupacions laborals i estudis, recorreguts familiars i polítics, amb retrats i signatures que esdevenen imatges curioses i entretingudes, petges de posició i tarannà. I els efectes que sobre ells tingueren la Guerra Civil i la repressió franquista (assassinats, afusellats, exili…).

Una explanació de connexió local. A Mollet del Vallès, a principis dels 90, cofois per la participació de la ciutat en els Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona, satisfets per l’organització, també el 1992, del Pubillatge de la Sardana, orgullosos per la celebració del Mil·lenari de la Ciutat el 1993, esperançats per les propostes de futur del primer Pla Estratègic de la Ciutat (1993-1994), encuriosits per la història que ens desvetllaven els estudiosos locals –origen del Centre d’Estudis Molletans, el 1994–, i per l’entusiasta participació ciutadana en una inesperada eclosió del molletanisme, amb notable protagonisme cultural, vam descobrir Vicenç Plantada i Fonolleda com a polític, president del Centre Català de Mollet i delegat d’Unió Catalanista al Baix Vallès a l’assemblea de 1892 a Manresa. Ai las! I pouant vam arribar fins la Mancomunitat i vam trobar el verb perfecte per donar sentit a una aspiració que es condensava en un eslògan inaplicat “El Baix Vallès: una comarca sense fronteres”: mancomunar.

Trobar el verb comporta poder explicar l’acció pretesa. La Mancomunitat ens l’havia ofert: mancomunar, aplegar voluntats i serveis. Mancomunar els pobles d’un Baix Vallès geogràficament poc definit, sense fronteres; diguem, sense límits preestablerts.

No esqueia un plantejament agressiu; pertocava realisme, optimisme, treball, solidaritat, cooperació –mancomunar– en i amb un entorn, un àmbit geogràfic, històric, social, econòmic suficientment potent com per a proposar-lo, definir-lo, anomenar-lo i guanyar-lo col·lectivament. Feinejar plegats.

És la paraula mancomunar, és l’exemple de la Mancomunitat allò que se’ns presenta com la clau de volta per a donar sentit a una circumscripció heterogènia però amb fortaleses i debilitats en comú.
Tornem al conjunt de Catalunya.

La Catalunya que ara tenim –més en espai de desig que no pas en camí d’assoliment– no és possible ni esbossar-la ni edificar-la sense fonamentar-la en la Renaixença –com a retrobament de les aspiracions culturals i lingüístiques– i en la Mancomunitat –com a retrobament del ser polític i de la voluntat d’autogovern de Catalunya. Després, caldrà afegir-hi, amb acurada proporció, República, Dictadura, Democràcia… i procés.

Ara, aquesta obra dona la visualització i el protagonisme als diputats de la Mancomunitat que la historiografia poc havia reconegut amb el detall i la precisió del que avui podem gaudir. Un conjunt mancomunat de persones que va saber acordar una bases i un sistema per a (re)iniciar la (re)construcció d’una Catalunya a qui només la violència, la desunió o la inacció –llegiu imperícia– poden aturar. Encara ara.