Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Els forats del temps

Correm encara que no tinguem gens de pressa. I amb el fet de córrer perdem la possibilitat de veure les coses d’una altra manera

Aquest estiu he estat a Grècia. No era la primera vegada que hi anava, però aquest cop m’hi he acostat amb una mirada diferent. Amb una mirada més metafísica que no pas turística.

I, contemplant el que queda de l’Àgora de la vella –i també bella, malgrat els estralls causats per la crisi del 2008, que encara perduren– capital grega, em vaig recordar de Diògenes, el gran cínic per excel·lència. Però també, el gran observador que descrivia com la gent sempre anava atabalada, amb pressa, fins que arribaven a una edat avançada. Llavors ja no corrien. Caminaven amb la calma que només tenen alguns pocs homes, tot i que hauria de ser la calma que hauria de tenir tothom.

En aquella època l’àgora, com ara els carrers i les places de les nostres ciutats, era plena de gom a gom de gent anant o venint de la feina, fent encàrrecs, comprant, venent, o fent qualsevol altra cosa, però sempre pendents del temps. Un temps que, com fem avui, usaven únicament per sobreviure, sense adonar-se que el rellotge només serveix per quantificar-lo i mesurar-lo, ignorant que, per més que l’intentem controlar, no ens serveix de res, perquè sempre serem ignorants de quant ens durarà i quan ens expirarà la vida.

Sovint fem càlculs per a tot i tracem plans per decidir què farem demà o el mes que ve. Fins i tot hi ha qui els fa a més llarg termini i ja té encarregades les vacances per al pròxim estiu. Aquests, que s’anomenen a si mateixos previsors, són els més calculadors, els enemics més acèrrims de la incertesa, que, al meu entendre, és la premissa principal que mou la vida. Una vida que, per gaudir-la en plenitud, l’hauríem d’adequar més entorn de l’art de deixar-nos portar i de rebre gratament les sorpreses que ens depara, que no pas entorn de les planificacions metòdiques que sovint, quan els esdeveniments ens arriben amb les seves imperfeccions, fa que ens sentim frustrats, perduts i incòmodes.

En sabem tan poc, de viure així, que, fins i tot, quan molts cops ens trobem amb circumstàncies que ens colpegen, que ens fan trontollar i que posen el nostre món de cap per avall, no sabem ni parar-nos a pensar, a reflexionar i a sentir. Quan ens passa això, seria el moment de deixar fluir la vida, però, com que no sabem com fer-ho, malgrat que ens encantaria que tot fos d’una altra manera, continuem corrent, aferrant-nos a l’escenari d’un futur ideal i a unes expectatives que ni tan sols sabem si arribaran.

Tal vegada per això, Diògenes, horroritzat per aquesta manera de fer, procurava viure al marge de la societat i de les seves normes convencionals. Unes normes que, lluny de ser naturals, únicament són culturals, pactades, artificials, inventades.

Els animals –habitualment– viuen sufocats, atès que, sent presoners de la necessitat de supervivència, són esclaus de la seva pròpia manera de viure, en la qual només poden emprar el seu temps per buscar allò que satisfà les necessitats més primàries del seu cos. En canvi l’home, com a ser racional, se suposa que, superada la naturalesa animal, hauria d’haver aconseguit disposar del temps per fer alguna cosa més que ocupar-se del cos. Malgrat tot, rarament ho assoleix.

I, d’aquesta manera, diàriament continua corrent, anant amb presses a tot arreu, sense adonar-se que, en comptes de córrer per no arribar enlloc, potser hauria de plantejar-se caminar pausadament per observar, per pensar, per ordenar les idees o, fins i tot, si vol, per desordenar-les, categoritzant la realitat.

Però malauradament, això no sol passar. Correm encara que no tinguem gens de pressa. I amb el fet de córrer perdem la possibilitat de veure les coses d’una altra manera, perquè no tenim oportunitat de reflexionar, de copsar altres punts de vista, de formar-nos la nostra pròpia opinió dels fets i del món i, al final, acabem acceptant allò que ens diuen que és, sense saber del cert si hi coincidim o no perquè “no tenim temps per pensar-hi” i, per tant, mai no ens endinsem en res, ni aprofundim en nosaltres mateixos.

Al capdavall, amb tantes presses, l’únic que fem és destrossar el temps.
Un temps que, si fóssim capaços d’observar-lo amb atenció –si tinguéssim temps per fer-ho– veuríem que, com diu el professor parisenc Frédéric Gros, és foradat, ple d’espais buits. El problema és que, com que no els sabem detectar, no els podem gaudir. I aquesta és una assignatura pendent que hauríem de mirar d’aprendre i aprovar. Perquè, comptat i debatut, continuar corrent desmesuradament no ens porta enlloc.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Està a favor que es prohibeixi fumar en terrasses de bar, entorns escolars i parades de bus?

En aquesta enquesta han votat 1123 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.