Aquests dies que es parla tant de grans pactes… deixeu-me reivindicar els pactes grans de veritat

¿Teniu un amic a qui li podeu dir, sense gaire vergonya, que cuini ell per l’aniversari del vostre fill, que tu no dones l’abast de coses i que si podem anar a bufar les espelmes a casa seva? I un amic al sofà amb el qual pots fer migdiades sense gaires preguntes i que després et farà un cafè i et dirà que “cap problema”, que necessitaves descansar? ¿Teniu una amiga a qui li podeu confessar allò de vosaltres mateixos que us fa pitjor persona i que en lloc de fotre’s les mans al cap us diu que us entén i que en realitat sou millor del que vosaltres mateixos us penseu? ¿Teniu una amiga a la qual li podeu dir que us cobreixi les espatlles en qualsevol cosa i que ho faci? O alguna que es quedi els vostres fills, si cal? O que després d’una festa es quedi també a endreçar i acabi llençant les escombraries? ¿Teniu un amic que quan us diu que una cosa és d’una manera sabeu –de manera cent per cent segura– que allò és realment així, que no hi ha matisos, que la seva opinió és sincera i que és la veritat, que no us enganya per res? ¿Teniu un amic que, tot i no parlar durant setmanes o mesos, us enviareu un whatsapp i organitzareu una escapada amb bitllets d’avió i complicitat en menys de cinc minuts? ¿I una amiga que us escolti de debò? Sense interrompre mai per dir: “Doncs jo més” o “jo això”? O que després d’escoltar-te encara guardi silenci una estona més perquè sap perfectament que encara no has acabat? ¿I un grup d’amigues amb qui el temps s’atura entre bromes i copes de vi i amb qui podeu riure i plorar i explicar intimitats i demanar ajuda sense restriccions perquè sabeu que esteu en zona segura? En zona protegida? Si és que sí, celebreu-ho molt. Si és que no, intenteu-ho. I sobretot –sigui quina sigui la resposta– mireu de ser vosaltres mateixos aquests amics que o bé teniu o bé voldríeu tenir. Jo tinc aquesta sort, aquesta xarxa, aquesta ajuda, aquesta gent, aquests amics i amigues i m’han salvat la vida infinitat de vegades. Sense ells no seria qui soc. Sense ells no seria com soc. Són, cadascú en la seva mesura, figura i forma, un dels regals més grans, de les sorts més grans de la meva vida. I aquests dies que es parla tant de grans pactes, de grans marcs, de grans reunions… deixeu-me reivindicar els pactes grans de veritat. Els pactes que diuen: “Hi soc per tu sempre que et calgui. Hi soc de debò. Sempre. Sense haver-ho de preguntar a la militància.”

Aquests dies que es parla tant de grans pactes… deixeu-me reivindicar els pactes grans de veritat

Els grans pactes