Hi ha un alt percentatge de població que viu patint i ho fa de forma invisible

En aquests societat tan connectada, hi ha un alt percentatge de població que viu patint i ho fa de forma invisible, en silenci i en solitud. A les nostres aules o en cercles de formació se’ns presenten casos de difícil enfrontament, de vegades amb altes capacitats, però que pel que sigui han quedat encallats o bloquejats, costa avançar i trobar la fórmula d’enfrontar-los amb èxit el camí de la vida i entenem per èxit l’autonomia en la gestió de la pròpia vida, el poder escollir. Els professionals dedicats a l’atenció de persones compartim l’objectiu de donar suport a projectes de vida que volem que esdevinguin plens autònoms i joiosos, però no sabem què ens passa amb un elevat nombre de població –entre un 10% i un 20%, segons autors diversos– que té dificultats serioses per aconseguir aquest objectiu. Seria molt reduccionista pensar que tot plegat es deu a causes socioeconòmiques: aquí estem parlant del gran espectre de dificultats que alguns coneixen com a impulsivitat, dualitat o altres noms i que es tracta d’un tipus de conducta que hi apareix amb impulsos, però que en realitat possiblement rau en causes relacionades amb el neurodesenvolupament. Des de les institucions hi ha hagut noves línies de treball, per exemple les meses o taules d’infància i adolescència o, en el cas dels centres educatius, la creació des de fa anys dels equips d’assessorament psicopedagògic (EAP) i el psicopedagogs de centre. Entre aquests professionals hi ha la base per crear xarxes de treball comunitari. Així ho diu tota la documentació de la creació d’aquests equips. Són tres nivells de treball que es complementen entre ells, però que sovint han de fer front a una burocràcia i treball intern que els ocupa una gran part de la jornada. Posem un exemple que ens explica una professora d’ESO: ha arribat a un centre i des del segon dia li crida l’atenció un alumne que escriu com un nen de tercer. De Primària, ja li havien advertit que era un noi amb dificultats i el que li genera molt neguit és que li demanen que faci un PI (un pla individualitzat) i la professora es pregunta com és que ja no el té fet i com és que aquest alumne no té encara un consell orientador i va passant de curs sense un abordatge complet. Sembla que té plans anteriors, però el que a ella li neguiteja és que veu com l’alumne es va fent petit cada dia. I és que recorda altres casos similars que, amb el pas dels anys, es van fent més petits i se sent com a docent molt impotent. Aquesta docent –preocupada i motivada– se sent sola, molt sola. Rep consultes dels psicopedagogs i rep consells, però la seva realitat és que l’alumne en qüestió no té un projecte real i autèntic per poder construir una vida autònoma… Això li fa molt mal perquè, inevitablement, pensa en altres caos similars que no han acabat bé: conductes disruptives, dependències… tot plegat un fracàs –que ho és– d’una societat que maltracta a qui no compleix determinats estàndards. EINES PER A L’ACCIÓ COMUNITÀRIA Tenim eines que ens poden permetre un autèntica acció comunitària que necessàriament ens ha de portar a millorar l’eficàcia i l’eficiència, sempre salvaguardant les informacions sensibles, però si compartim alertes i accions. En concret: els pediatres veuen periòdicament els infants, ells detecten qüestions del desenvolupament i, si ho tinguessin en cartera de serveis, també podrien examinar l’estat del neurodesenvolupament. Si les alertes arribessin a Serveis Socials i a les escoles, es podria millorar molt en els suports a oferir a cada infant. Pensem en les hores invertides en entrevistes i proves als centres per detectar i millorar l’atenció als infants, simplement amb un sistema d’alertes bàsiques –respectant naturalment la intimitat–, però si informen per exemple de mancances dividides en tres o quatre tipus, codificades i compartides entre els serveis de salut, socials i d’educació ja seria una gran empenta per prestar els serveis de forma més eficaç. Pensem a rebre avisos del tipus: alteracions de desenvolupament cognitiu, alertes sobre neurodesenvolupament, possibles dificultats en el llenguatge, aspectes concrets de salut o socioeconòmics… Segur que ens ajudaria a millorar perquè, al cap i a la fi, tots estem obligats a cercar la millora contínua. Estem segurs que hi ha molts professionals que comparteixen situacions semblants. El pitjor és que molts joves que no troben el camí són els invisibles perquè no els tenim enlloc, cadascú viu el seu drama d’amagat i en la solitud. Ja és hora de posar remei en aquest drama d’aquells que per la seva invisibilitat són maltractats indirectament.

Hi ha un alt percentatge de població que viu patint i ho fa de forma invisible

Els invisibles