El sentit del joc compartit s’ha transformat en intercanvi de dígits i missatges. Abans no teníem res i jugàvem a tot... ara ho tenen tot i no juguen a res

Tots els pobles i ciutats tenen racons especials. Millor dit: tots els pobles i ciutats tenen racons que quan érem menuts recordem especialment. Al meu poble i per a mi, un d’aquests llocs era Els Jardinets, encara que els meus amics i jo a aquell lloc l’anomenàvem “El Parc”, segurament perquè aleshores al meu poble no n’hi havia cap altre, de parc. El Parc –en realitat li donàvem el nom castellanitzat d’El Parque– era un lloc especial on tothom podia trobar el seu racó per gaudir lliurament i deixar volar la imaginació. Mirat des de la perspectiva que donen els anys s’ha de reconèixer que qui va dissenyar aquell espai era una ment privilegiada. Allà hi podies trobar de tot: esplanades, desnivells, rampes, escales, bancs de pedra llargs i curts, camins secrets, racons, arbres, matolls, massissos de flors i de plantes. Fins i tot dos gronxadors espectaculars i una palanca infantil que rebotava al terra amb tanta força que encara no entenc com algú no hi va deixar aquella part final on l’esquena perd el seu digne nom. En la meva època de jocs desmesurats allà hi vaig poder contemplar partits de futbol, concursos de dibuix amb guix, carreres de bicis, tir amb arc i descobrir rutes misterioses i secrets indesxifrables. Allà les noietes jugaven a corda, pintaven els seus avions a terra o recollien herbes per jugar a cuines quan l’entreteniment era el de pares i mares. Mentrestant, els vailets desafiàvem la llei de la gravetat als gronxadors o rememoràvem les escenes de les pel·lícules que havíem vist el diumenge anterior al Patronat Parroquial, ja fossin de Rin Tin Tin o de l’Oeste. Allà hi vaig descobrir camins que portaven al no-res i, al darrere de la gran creu de pedra dedicada a alguns caiguts, fou on vaig gaudir per primera vegada de l’abraçada d’un cos femení. Guerres de petadors, de mandrons, de pedres, de canyes i sorra, jocs de Norta que podien durar hores i hores i partides de cartes amb els programes de mà que repartien al Cine España són una petita mostra de l’immens repertori fet a mida per a tots i cada un de nosaltres. En aquell lloc era on el meu avi em subornava amb una pesseta rubia perquè anés a comprar-li tabac i el millor espai per jugar a flèndit o a la pedreta renglereta. D’aquella època recordo les millors amistats i les més grans trifulgues, juraments d’amor eterns i baralles sanguinàries –sí, amb sang–. Allà em va picar un escorpí i vaig caçar pardals –una gran animalada–; vaig escalar murs a mà i vaig llegir muntanyes i muntanyes de tebeos d’Hazañas Bélicas. En aquell moment i en aquell lloc, les coses eren reals. Notaves l’aroma de les flors, et punxaves amb els rosers de les tanques i llençaves les boles dels plataners fins a l’extenuació. Podies mirar els ulls dels teus amics, riure i plorar amb ells i escoltar els crits de la mare a l’hora del berenar. Allò era vida... autèntica vida. El més d’octubre passat, a l’Aplec del Remei, vaig portar les meves dues netes de 5 i 10 anys al Parque, perquè veiessin aquell lloc meravellós que sempre recordo amb nostàlgia però també amb alegria. La veritat és que em vaig emportar una decepció. El lloc era el mateix i, llevat dels gronxadors estratosfèrics i de la palanca trenca-culs que havien desaparegut, tot era net i ordenat. Massa net i ordenat. Aquell esperit aventurer que jo recordava ja no hi era. Els crits s’havien convertit en silenci i les curses amunt i avall ja eren un record oblidat en el temps. L’única presència activa era la de dos nois i dues noies que, asseguts en un dels enyorats bancs de pedra, aferraven els seus estris lluminosos, teclejant enfollits i rient sense parar, però ni tan sols mirant-se als ulls un sol instant. Què passaria si algun dia els expliquéssim a aquesta generació la vida que hi havia allà quan nosaltres teníem la seva edat? Ens mirarien amb curiositat durant un instant i conscients de la pèrdua de temps que això representa tornarien a abaixar els ulls cap a la pantalla dels seus telèfons –intel·ligents?– deixant anar rialles buides i tocs subtils sobre el “m’agrada” de manera compulsiva, sempre pendents del dit polze aixecat com si aquesta fos la cosa més important de la seva vida. El sentit del joc compartit, del sentiment de felicitat o tristor, la complicitat o fins i tot les peripècies s’han transformat en intercanvi de dígits i missatges impersonals i tan freds com un tros de glaç. Abans no teníem res i jugàvem a tot... ara ho tenen tot i no juguen a res.