Hi ha una idea que s’està estenent amb la intel·ligència artificial (IA): els textos generats per una màquina són “massa perfectes” per ser literatura

Hi ha una idea que s’està estenent amb la intel·ligència artificial (IA): els textos generats per una màquina són “massa perfectes” per ser literatura. L’argument sosté que la tasca creativa dels autors humans es defineix precisament per allò imperfecte, erroni i singular. Alguns arriben fins i tot a afirmar que els llibres dels bons escriptors sempre són imperfectes.

És una afirmació que em sembla, si més no, agosarada.

Per això val la pena preguntar-nos què entenem, exactament, quan parlem de perfecció literària.

La idealització de la imperfecció

Per enfrontar-ho amb la IA es repeteix sovint la idea que les grans obres literàries són valuoses precisament perquè són imperfectes, com si el defecte fos una mena de segell d’autenticitat. Però això no és cap llei universal.

Les obres que han perdurat no ho han fet perquè siguin defectuoses o irregulars, sinó perquè han sabut articular, amb una força excepcional, una forma i una visió del món capaces de sobreviure al seu temps.

Cien años de soledad, El Quijote, La muntanya màgica o El gran Gatsby –quatre exemples ben diferents– no fonamenten la seva excel·lència en la imperfecció. Destaquen per la construcció narrativa, la complexitat dels personatges i la capacitat d’articular tensions humanes profundes d’una manera que connecta amb el lector.

Que continguin ambigüitats, contradiccions o zones obertes a la interpretació no equival a parlar d’imperfeccions. Sovint són decisions deliberades, perfectament integrades en el funcionament de l’obra.

Una novel·la no és gran perquè contingui errors, sinó perquè aconsegueix convertir una mirada sobre el món en una experiència literària irrepetible.

La mediocritat disfressada d’imperfecció

La majoria de les obres que solem qualificar d’imperfectes no són res més que obres mediocres.

Un narrador mal construït, uns diàlegs poc creïbles, una trama erràtica o una prosa descuidada no són senyals d’autenticitat, sinó de manca de talent, de criteri o de dedicació. No és el defecte allò que ens sedueix, sinó la força del discurs d’aquells que han dominat el seu ofici.

Un bon escriptor pot saltar-se les regles, però primer les ha de conèixer. Pot construir una frase estranya, però l’estranyesa hi ha de tenir una raó de ser. Pot introduir una digressió o una contradicció, sempre que aquests elements adquireixin sentit dins del conjunt de l’obra.

Aquesta és la diferència entre una imperfecció literària i un defecte: la primera pot formar part d’una voluntat artística; el segon, simplement, no.

Convertir la imperfecció en un valor per ella mateixa és defensar la mediocritat. Perquè l’ofici d’escriptor exigeix justament el contrari: reescriure, corregir, eliminar, buscar la paraula exacta i desconfiar constantment d’allò que un mateix acaba d’escriure.

Els bons escriptors no passen anys escrivint per fer-ho pitjor. Passen anys intentant fer-ho millor.

La IA i la creativitat

I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. La IA és capaç de produir textos correctes, coherents i, en molts casos, notablement ben escrits. Pot construir una escena, desenvolupar un argument, imitar un registre o trobar una metàfora versemblant. Ha après de milions de textos escrits abans que ella.

Però una cosa és escriure correctament i una altra, ben diferent, és tenir alguna cosa a dir.

Un escriptor no escriu només perquè sap construir frases. Escriu perquè ha mirat el món d’una determinada manera i sent la necessitat de convertir aquella mirada en paraules.

Darrere d’una novel·la hi ha una biografia, unes pors, unes obsessions, unes lectures, unes ferides i també unes alegries. Hi ha, sobretot, una determinada forma d’haver estat al món.

La IA pot conèixer infinites maneres d’explicar una cosa, però no ha viscut allò que explica. Pot escriure sobre la mort, la por, l’amor o la solitud amb una precisió extraordinària, però no les ha experimentat mai.

La diferència essencial, doncs, no separa un text perfecte d’un text imperfecte, sinó un text que parla de l’experiència humana convertida en text, d’un altre que no.

I potser és aquí on hem de buscar allò que anomenem literatura.

Però què entenem per perfecció?

Quan diem que un text escrit per una IA és “massa perfecte” potser convindria precisar què volem dir. Que no té errors gramaticals? Que les frases estan ben construïdes? Que l’estructura narrativa és sòlida?

Si és això, no hi veig cap problema.

Aspirar-hi és precisament el que fa un bon escriptor: poleix frases, ajusta ritmes, elimina, canvia i torna a començar. No per demostrar que és humà fent-ho pitjor, sinó perquè aspira a fer-ho millor.

Hi ha en això una paradoxa que convé no perdre de vista: potser l’escriptor més autèntic és precisament aquell que s’esforça més a acostar-se a la perfecció.

La imperfecció que sobreviu en una gran obra no és necessàriament fruit d’un error. Pot ser el resultat d’una elecció. Una frase estranya pot tenir més força que una d’impecable; una repetició pot crear un ritme; una contradicció pot expressar millor la complexitat d’un personatge. Però això també ho pot fer la IA. I aquí convé no confondre’s: que una màquina pugui reproduir el recurs no vol dir que hi hagi, al darrere, una experiència real de la qual parlar.

Els bons escriptors no tenen por

Els bons escriptors no haurien de tenir por de la IA. No perquè no pugui arribar a escriure molt bé –probablement ho farà cada vegada millor– sinó perquè un escriptor que confia en la seva pròpia veu no hauria de sentir-se amenaçat perquè una màquina sigui capaç d’escriure una frase impecable. L’escriptor també ho pot fer.

Qui hauria de témer-la és qui no té gaire més a oferir que allò que una màquina ja pot reproduir amb solvència: fórmules, tòpics, estructures previsibles, emocions prefabricades i una prosa correcta però intercanviable.

Dit d’una altra manera: la IA no amenaça tant els bons escriptors com la mediocritat literària.

I això, paradoxalment, pot ser una bona notícia.

Si les màquines aconsegueixen fer amb facilitat allò que fins ara exigia un cert ofici, potser obligaran els escriptors a anar més lluny, a buscar una veu més pròpia i una mirada més profunda.

La tecnologia podria acabar plantejant-nos una pregunta incòmoda però saludable: què som capaços de fer nosaltres que valgui realment la pena llegir?

Meravellosament perfectes

Potser hauríem de deixar de témer els textos massa perfectes. La perfecció formal no és enemiga de la literatura. De fet, pot ser una de les seves formes més altes.

El que ens hauria de preocupar és una altra cosa: que arribem a viure en un món ple de textos perfectament escrits i absolutament prescindibles. Textos sense errors, però també sense necessitat. Textos que saben explicar-ho tot i no tenen res a dir. Textos que ens emocionen perquè han après perfectament com funciona l’emoció, sense provenir de cap experiència viscuda.

Aleshores sí que tindríem un problema.

Perquè la literatura no és allò que és imperfecte, sinó allò que no pot ser substituït.

Un gran llibre pot tenir contradiccions, irregularitats o pàgines que avui escriuríem d’una altra manera. Però si en acabar-lo tenim la sensació d’haver entrat en una consciència que abans no coneixíem, si alguna cosa d’aquell llibre continua vivint dins nostre quan ja l’hem tancat, aleshores qualsevol altra cosa deixa de tenir importància.

I potser aquesta és la paradoxa final: la literatura humana no necessita ser imperfecta per demostrar que és humana. Li basta haver estat escrita per algú que, mentre escrivia, sabia que un dia moriria, i que, per això, cada paraula comptava.

Aquest article és un resum de l’assaig titulat ‘Elogi (fals) de la imperfecció’