Sé que crec en la sanitat i en l’educació pública, que la cultura ens dota de sentit i que tornarem a omplir teatres

Tinc poques certeses últimament. No sé quan tornarà a obrir el meu estimat TA, el Teatre Auditori de Llinars, i tots els teatres i la meva feina tornarà a ser absorbent, de llargues jornades i espectacles meravellosos en lloc de trucades, correu electrònics i retorn d’entrades. No sé quan el meu marit podrà obrir de nou la seva aula d’estudi i tornar a facturar o quan podran els meus amics, propietaris de petit comerç, pujar persianes. No sé quan els meus fills i fillastres tornaran a l’escola i a l’institut ni quan podré reprogramar el viatge a Londres que tenia precisament per a aquest pont i que no us podeu imaginar la il·lusió que em feia, de veritat. No sé ni si tindrem Sant Jordi en segona ronda, la veritat, que encara hi penso; o vacances fora d’algun altre lloc que no sigui la nostra casa protectora i el nostre jardí, imprescindible més que mai. Tinc poques certeses últimament. O això pensava. Perquè sí, és cert que tinc totes aquestes incògnites per resoldre i no les podré desentrellar jo ni solucionar aviat, però també tinc una colla de certeses que es van afilerant, ordenades i a dos metres de distància cadascuna, puntuals. Sé que no em guanyaré mai la vida com a perruquera, que quan tinc temps cuino molt bé, que aparellar mitjons i la neteja de la casa són una tortura, que llegir i el cinema em salven la vida sovint, que només escric quan em ve de gust, mai sota pressió, que m’agrada molt la meva feina i que la meva gent són la rehòstia en patinet. Sé que crec en la sanitat i en l’educació pública, que la cultura ens dota de sentit i que tornarem a omplir teatres i sales de concerts i espais oberts per celebrar-la, que hi ha gent bona, gent dolenta i gent que fa el que pot, que els herois de veritat són els herois de veritat, que plorar va molt bé quan necessites plorar però que m’agrada molt més riure, que els records són mil vides on sempre pots tornar, que l’amor és l’única manera de caminar per la vida que m’interessa i que estimo el lloc on visc i la gent amb la que visc i alguns llocs més i algunes persones més, que són molt meus i que els enyoro quan no hi soc a prop. I aquí serà on tornaré, a aquests llocs i a aquesta gent, de seguida que pugui, de seguida que no sigui perillós, de seguida que abraçar torni a ser legal. Però la veritat, i vet aquí la certesa que no falla mai, malgrat tot siguin incerteses: a aquests llocs i a aquesta gent hi vull tornar sempre, amb confinament o sense.

Sé que crec en la sanitat i en l’educació pública, que la cultura ens dota de sentit i que tornarem a omplir teatres

Els llocs i la gent on tornaré