La comunitat cristiana i els seus visitadors són com el braç dret de la família del malalt

Aquest dilluns 18 de febrer fem memòria d’una santa ben coneguda: Bernardeta Soubirous, aquella noia que a l’any 1858, a la cova de Massabielle, se li apareix “una senyora vestida de blanc”. Després de parlar-li 17 vegades més, la senyora li encomanarà que allà li sigui edificat un santuari per a la pregària i la penitència. Des d’aquests fets, Lorda (Lourdes, en francès) s’ha convertit en un centre de fe, de pregària i d’atenció als malalts. Ara fa una setmana, l’11 de febrer, celebràvem la Memòria de la Mare de Déu de Lorda, i coincidint amb aquesta festa, també la XXVII Jornada Mundial del Malalt. Dels malalts em referiré, atès que la malaltia afecta a tothom. La preocupació per la salut de les persones ocupa un lloc primordial. Ja la primera salutació sol ser: “Què tal, com et trobes?” I sobretot si les persones són d’una certa edat, una gran part de la conversa es mourà en el marc dels assumptes de salut. La malaltia afecta les relacions entre el pacient i el seu món. A l’entorn del malalt hi ha, en primer lloc, els seus familiars; després, el personal mèdic i d’infermeria, i finalment, els visitadors voluntaris. És clar que el paper de la família del malalt és insubstituïble. I el malalt no pot ser ben entès i ben atès si no compta amb la seva família. La ciència i la tècnica han assolit un nivell molt alt, però sempre queda una buidor que només la família serà capaç d’emplenar. El malalt necessita veure’s envoltat de l’estimació i l’ajut dels de casa seva. De l’actitud i comportament dels familiars en pot resultar un empitjorament o una millora del malalt. Si se sent sol, un malalt pot deixar de lluitar contra el seu mal. La comunitat cristiana i els seus visitadors són com el braç dret de la família del malalt. Si el malalt és creient, la comunitat cristiana pot facilitar-li els mitjans per viure la malaltia des de la fe. Són sobretot quatre: la pregària i els sagraments de la reconciliació, l’eucaristia i la unció de malalts. A tots els hospitals i centres sanitaris –especialment aquí a Granollers– hi ha equips de persones idònies que sovint, i gairebé de forma exclusiva, estan disponibles per donar suport espiritual als malalts o les famílies que ho sol·licitin. Tots plegats, també des de la parròquia de Sant Esteve de Granollers, intentem fer aquesta tasca, encara que algun cop ens trobem que la pròpia família no faciliti el nostre contacte amb el malalt. Ens diuen: “Millor que no vingui, no sigui cas que al veure’l, pensi que ja s’està morint.” I és una llàstima quan es produeix aquesta situació, atès que el malalt és qui sempre surt beneficiat de gaudir de l’acompanyament de qui li dona conversa, l’escolta amb atenció, li demostra afecte, comprensió, i li facilita també reforç espiritual.

La comunitat cristiana i els seus visitadors són com el braç dret de la família del malalt

Els malalts, una prioritat