Els polítics feien la vista grossa als consells a aquelles pràctiques que afavorien la consecució del bonus anyal dels directius

L’àvia Antònia té 85 anys i viu sola, per voluntat pròpia, al seu pis de Barcelona. Els seus fills li han proposat alguna vegada, d’una manera abstracta i amb la boca petita, que vagi a viure amb ells, però l’Antònia els ha dit sempre que no, que mentre es pugui valer per si mateixa ja hi està bé, a casa seva. Com que ja té una edat en la qual qualsevol lleu canvi de rumb l’amoïna, d’un temps ençà, la pobre Antònia tem anar a la sucursal de la seva caixa, ara convertida en banc, i el dia que hi ha d’anar li sobrevé una angoixa que fa que la nit abans gairebé no dormi. Igual que el que han experimentat milers de pensionistes els darrers anys, el tracte que els dispensava el personal de la sucursal, servicial i pacient, s’ha girat com un mitjó i, ara, aquells mateixos empleats que tota la vida havien atès l’Antònia no deixen d’insistir-li –reben ordres dels de dalt– que per treure diners ho faci pel caixer automàtic. L’Antònia, com moltes persones de la seva generació, no va poder anar gaire a escola; la maleïda Guerra Civil fou el motiu que els seus estudis quedessin estroncats i ara, per exemple, llegeix amb dificultat. El seu pare, en canvi, a la seva època sí que va anar a l’escola, a la del Bosc, a Montjuïc, que dirigia la Rosa Sensat, on va aprendre les diverses matèries, a més de l’idioma francès. Anys més tard, el pare va entrar a treballar a la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona. A l’Antònia, haver d’interactuar amb una màquina –encara que sembli fàcil– se li fa costa amunt i els cops que ho ha provat, com ara, sempre ha quedat encallada. Son pare segur que se n’hauria sortit, però ella... ai! L’artefacte pita insistentment per demanar-li qui sap què, i a l’hora de teclejar el PIN no se’n recorda –li van dir que el número secret per res del món l’anotés a la llibreta, per si li prenien–. La cua de gent que es forma al seu darrere i que s’espera per usar el caixer automàtic encara la posa més nerviosa; ella sempre ha sigut de no entorpir ni causar molèsties i, com que es veu incapaç de treure els diners tota sola, no té més remei que demanar ajuda a un dels empleats, el qual, mirant de captar nous clients i tot descuidant els que ja en són, resta impertèrrit enganxat al telèfon –són les ordres que rep dels de dalt. Qui mana, mana–. Del mostrador estant li fa un senyal a l’Antònia perquè s’esperi, que quan pugui vindrà a socórrer-la. EMPATIA Mentre s’espera, l’Antònia recorda temps passats, quan per anar a la seva caixa a fer qualsevol gestió la gent s’endiumenjava, entrava a l’entitat i guardava torn a peu dret i amb un respectuós silenci, amb la transcendència d’aquell qui va a missa. Ben aviat ja et tocava i eres atesa per una persona humana, com si fos el teu confessor, que coneixia fil per randa la teva operatòria i amb qui, de manera gens forçada, s’ hi creava un vincle. La fórmula tan reclamada avui dia que requereix seminaris de formació per arribar a la conclusió que l’empatia és la gran oportunitat d’aquesta era moderna. Quan la caixa treia cap producte nou, no calia publicitar-lo amb eslògans de l’estil: “Hem creat tal producte per cobrir la seva necessitat.” Solament que la persona de confiança de la sucursal te’n fes cinc cèntims, contractaves, a ulls clucs, allò que t’oferia. El pare de l’Antònia hi va entrat a treballar l’any 1929 i, després de viure la reinstauració de la Generalitat presidida per Macià, seria el 1931 quan se li canviaria per primer cop el nom a l’entitat pel de Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya. Acabada la Guerra Civil, va tornar a mans de la Diputació, i va tornar al nom inicial però castellanitzat, Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona, fins al 1977, que es va convertir en Caixa d’Estalvis de Catalunya. Algun cop el seu pare li havia explicat que a diferència dels bancs, que són societats anònimes, les caixes eren entitats de caràcter social que oferien suport al petit estalviador i coneixien les necessitats de la seva clientela, i que s’adaptaven a ella i contribuïen de manera directa al desenvolupament social del territori on eren arrelades i a l’economia productiva, que fugien de les transaccions de risc especulatiu elevat. Aquella feina resultava imprescindible i necessària tant per als uns com per als altres i a les antípodes dels antics usurers. Qui hi dipositava els seus estalvis obtenia una retribució d’un 5% i a qui manllevava diners en préstec, se li cobrava un 10% grosso modo, i amb aquell marge se sustentava el negoci. Vet aquí que la pobre Antònia, aquests darrers anys, n’ha vistes de tots colors en aquest sector que fou conegut com el de l’estalvi, i malgrat que no entén gens de números, s’adona que la seva caixa de tota la vida s’ha convertir en un ens, on justament tan sols prevalen els números. Darrerament corre per les xarxes una historieta que ha fet fortuna i que té milers de seguidors, diu: “Ha vingut a comprar a la meva carnisseria el director del banc. De moment l’he fet seure uns 20 minuts mentre jo em dedicava a les meves coses. Després li he preguntat què volia: “Vull hamburgueses”, ha respost. Li he dit que no, que d’hamburgueses només en tenim els divendres i que avui és dilluns. M’ha demanat un pollastre i jo li he donat un pollastre, el ganivet i les tisores perquè se’l tallés. M’ha dit que no sabia com fer-ho i li he dit que avui l’hi faria jo, però que un altre dia se l’hauria de tallar ell mateix. L’he vist una mica irat i ha volgut parlar amb el responsable. ‘Ja ha demanat cita prèvia? Perquè si no serà del tot impossible’, li he contestat. Al final m’ha dit que només volia una botifarra. L’hi he donada i li he cobrat una bona comissió per l’atenció que li he dispensat...” EL VERGONYÓS FINAL Coincidim amb antics companys, amb els quals al seu dia vam ocupar càrrecs de gerència al sector de l’estalvi, que la desídia del Banc d’Espanya per una fiscalització correcta de les caixes va ser sorprenent; tant a ells com a l’Associació Bancària Espanyola ja els estava bé que assumíssim més riscos dels desitjables, ells sabien que les bombolles immobiliàries passen factura als més agosarats. La vertadera responsabilitat de la desaparició de les caixes convergeix en diversos factors: l’ambició i l’avarícia dels alts directius i la desfermada pressió dels polítics locals i autonòmics, d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions, per fer que les caixes financessin tot allò que pogués donar rèdits electorals. Els polítics feien la vista grossa als consells a aquelles pràctiques que afavorien la consecució del bonus anyal dels directius, i propiciaven creixements forasenyats d’actius i passius. Com a contrapartida, els polítics tenien el vistiplau de la cúpula executiva per finançar actuacions locals i ruïnoses des del punt de vista econòmic, però que donaven lluïment a les actuacions polítiques dels partits representats als consells. Amb l’excepció d’una coneguda caixa, les altres mai no van fer entrar als seus òrgans executius professionals de reconeguda solvència, que poguessin qüestionar les seves decisions. En general es van nodrir de gent fidel i silenciosa, d’aquells que no fan surar problemes... Dins de l’evolució neoliberal d’aquells anys, la gran banca sempre feia la mateixa pregunta: “Les caixes, de qui són? A què responen?” No els quadrava que eren uns ens de la societat civil, dels seus clients i dels seus empleats i que feien possible una àmplia implantació de serveis a més d’un 50% de la població espanyola. Allò, per a la Associació Bancària Espanyola representava una enorme competència i un despropòsit. Van trobar, doncs, un terreny abonat: polítics ambiciosos, executius avariciosos, nivells professionals més aviat pobres, estructura jerarquitzada i poca crítica. I un Banc d’Espanya i una Comissió Nacional del Mercat de Valors (CMNV) del tot alineats amb les tesis bancàries. Eren temps del PP i tots aquells nomenaments depenien de la autoritat central. I a Catalunya manava en Pujol, un bancari que mai no va poder posar el peu a les caixes; ni en Vilarasau ni en Ramoneda li van deixar entrar mai. Així s’explica la passivitat de la Generalitat en la gestió de la crisi; es van inhibir. Que s’ha perdut? Competència, servei a les classes més poc informades, l’Obra Social amb tots els seus atributs i en tota la seva extensió. La Caixa –no oblidem la seva proximitat amb l’Opus Dei– és l’única que s’ha salvat, tot i perdent la seva idiosincràsia original i essent, a hores d’ara, una entitat bancària més al servei del seu accionariat. Tant a França, Alemanya, Itàlia com a Noruega van aplicar solucions que tendeixen a protegir la pluralitat i la competència bancària. Aquí, no. Digitalitzacions salvatges, distància física màxima dels clients, comissions a tot aquell que no sigui rendible... Model nord-americà! I als responsables d’aquella època, jubilacions daurades, exempció de responsabilitats, la creació de la Sareb com a cul de sac i la socialització de les pèrdues. Un panorama devastador, en què els usuaris pagarem la factura durant un parell de generacions. La gent no és encara conscient del que va representar la pèrdua de les caixes al sistema bancari espanyol.

Els polítics feien la vista grossa als consells a aquelles pràctiques que afavorien la consecució del bonus anyal dels directius

Els marges