Hi ha un rècord de població ocupada, però també un increment de la població aturada. Com és possibe?

El resultat de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre, que es va publicar aquest dilluns, condueix a dues conclusions aparentment contradictòries. D’una banda, apunta a un rècord de població ocupada a aquestes alçades de l’any. De l’altra a un increment de la població aturada. És, efectivament, un resultat paradoxal que indica, al mateix temps, un enfortiment i un afebliment del mercat de treball. Una mena d’enquesta de Schrödinger. Com en l’experiment que posa un dels fonaments de la física quàntica (el gat, protagonista d’un experiment teòric, està en una part del procés viu i mort al mateix temps) cal obrir la caixa per saber el resultat final. El que seria el mateix en aquest cas és buscar una explicació a l’aparent contradicció dels màxims en ocupació al temps que creix la desocupació. Generalment, s’arriba a aquesta situació, que no és ni nova ni extraordinària, en etapes en les quals hi ha hagut expectatives altes de trobar feina perquè es percep que les empreses necessiten personal. Hi ha més persones que es declaren en disposició de treballar. Això eixampla el que es coneix com a població activa. La població activa creix, però no necessàriament a través de persones que tenen feina. L’enquesta fa recompte de les persones que diuen que treballen o que volen treballar i dins d’aquest contingent distingeix entre les que tenen feina –ocupades– i les que no –aturades–. Si el total de persones que s’han incorporat al grup de les que manifesten que volen treballar creix més que les que efectivament tenen feina, el percentatge d’atur creixerà. Aproximadament, això és el que apunten les dades de l’EPA del primer trimestre. La taxa d’atur a Catalunya creix en un punt respecte als tres mesos precedents, per situar-se en el 8.91%. Al mateix temps, el total de persones ocupades marca els registres màxims dels últims 20 anys en un primer trimestre, amb 3,85 milions. És, també, la tercera xifra més alta des que hi ha dades. Els registres deixen, al mateix temps, alguns motius per a la preocupació. Catalunya és la zona de l’Estat on més ha crescut l’atur, en termes absoluts (més de 47.000 persones desocupades més que el trimestre precedent), la quarta en termes relatius, amb un 14% de creixement, i la sisena comunitat que menys ocupació crea. Qui vulgui fer una lectura optimista, també té motius. Si, en comptes dels del trimestre anterior, es prenen com a referència els registres de fa un any, Catalunya té 19.000 aturats menys i 66.300 ocupats més. Tot plegat es produeix en un trimestre en el qual la població activa ha crescut en 41.000 persones. Ara, hi ha a Catalunya 4.22 milions de persones en disposició de treballar. Són dades que no acaben de ser concloents sobre si s’està obrint un nou cicle en l’evolució del mercat de treball. Per això, algunes primeres lectures que, si no ben bé apocalíptiques, sí que apunten a un pessimisme extrem, després d’un primer trimestre en què l’atur ha crescut, no deixen de ser aventurades. El mateix dilluns, algunes organitzacions empresarials treien a passejar la seva agenda de retrets a determinades mesures del govern, com els successius increments del salari mínim interprofessional o la reducció de la jornada laboral. Si bé és cert que les formes del govern per imposar una mesura i l’altra són millorables, també ho és que, contra l’ortodòxia econòmica més liberal, amb un salari mínim un 33% per damunt del que hi havia fa vuit anys, hi ha 2,6 milions més de persones treballant a l’Estat i la taxa d’atur ha baixat en quatre punts. Més continguda ha estat la reacció de la patronal catalana Pimec. L’organització assenyala que el creixement de l’atur detectat en el primer semestre estava precedit de “símptomes d’alentiment” en trimestres anteriors. Era plausible que en algun moment s’havia d’alentir el ritme de creació d’ocupació, perquè, tot i els mals auguris sobre els efectes del creixement del salari mínim, el mercat de treball ha mostrat una capacitat de resistència gairebé sense precedents. D’ençà de la pandèmia, ha resistit, per exemple, un gran increment de costos pel trencament posterior de les cadenes de subministrament, o una guerra a Europa que ha tingut efectes secundaris com un nou creixement de costos energètics i una inflació desconeguda des de feia dècades. Ara s’hi ha d’afegir, com bé recull l’opinió de Pimec, la incertesa d’una guerra comercial com la que s’està activant des dels Estats Units. Els esdeveniments marcaran si aquesta incertesa es manté i si el mercat de treball tindrà capacitat o no de resistir un nou embat que posi en perill l’evolució favorable que ha pogut mostrar en els últims cinc anys. Un trimestre aïllat és encara poc temps per arribar a conclusions fermes. En canvi, sí que és prou temps per encendre alguns llums d’alarma. Sobretot a Catalunya, on hi ha un 14% més d’aturats que fa tres mesos i on, sobretot, un de cada tres aturats fa més d’un any que busca feina. Alguns dels mals de l’economia catalana, amb places vacants perquè no es troba personal, afloren de nou. El focus, més que en els salaris mínims, és aquí: empresaris que estiguin disposats a pagar millor professionals millors, provinents d’una millor formació proporcionada pel sistema públic. Un pacte que fa anys que es demana, de moment amb pocs resultats constatables.

Hi ha un rècord de població ocupada, però també un increment de la població aturada. Com és possibe?

Els parquets | EPA amb paradoxa