La figura del treballador pobre ha estat present en el paisatge de l’anàlisi econòmica principalment des de la gran crisi financera de 2008. Els indicadors no han millorat

Els avenços en els indicadors laborals que s’han produït en els últims anys són més que notables. L’atur a l’Estat és al llindar de baixar del 10% i, a Catalunya, ja és per sota del 8%. Hi ha més persones treballant que mai, més de 21 milions a l’Estat. El creixement econòmic, en termes de PIB, és un dels més sòlids de la Unió Europea, fruit en part, tot sigui dit, perquè els motors continentals, com Alemanya, estan poc greixats. La reforma laboral ha contribuït a reduir la temporalitat en l’ocupació, gairebé vuit punts (del 25% al 17%) en només dos anys. El salari mínim interprofessional ha crescut un 60% entre auguris mai complerts del perjudici que comportaria per al mercat laboral. Indicadors favorables que, en canvi, no arriben a corregir del tot un dels problemes socials més urgents de resoldre per a l’economia: els treballadors pobres. Les millores econòmiques i laborals esmentades han tingut una influència mínima i aquest indicador ha quedat encallat. Una proporció persistentment per sobre del 13% de la població ocupada viu en situació de pobresa. S’entén per pobresa laboral obtenir ingressos per sota del 60% de la mitjana salarial. En termes estatals això significaria uns 915 euros al mes, amb els quals afrontar les despeses d’habitatge, subministraments, alimentació. Aquest era el llindar per sota del qual es troba el 13,7% de la població ocupada a l’Estat espanyol, segons dades d’un informe d’Oxfam Intermón. Una xifra gairebé idèntica que la que hi havia el 2015. Passen els anys, però el problema no millora. Tenir feina no assegura a amplis col·lectius socials sortir de la pobresa. De fet, una de cada tres persones en situació de pobresa a l’Estat té feina. El que ve a acreditar aquesta situació és que el problema laboral a l’Estat espanyol no és només de quantitat, que també, si es té en compte que la taxa d’atur és una de les més elevades de la Unió Europea, sinó que sobretot ho és de qualitat. Qualitat en el sentit d’hores treballades (més de la meitat de les persones que treballen a temps parcial voldrien una feina a temps complet), salari i, encara, temporalitat, un indicador que millora, però encara està cinc punts per sobre de la mitjana europea. L’estudi d’Oxfam Intermón fa una aproximació interessant al context en el qual es dona la pobresa laboral. Afecta, principalment, persones immigrants (hi ha pobresa laboral en un 9% dels ocupats nascuts a l’Estat i en un 30% dels nascuts fora de la Unió Europea). Hi influeix, també, l’edat (el col·lectiu més afectat és el comprès entre 45 i 59 anys). I, finalment, també la geografia. Mentre que a Catalunya el total d’ocupats sota el llindar de la pobresa és del 7,7%, a Andalusia supera el 19%. Encara hi ha una característica més: la pobresa laboral afecta més el personal autònom que l’assalariat. I no és només per la despesa addicional que han d’assumir els treballadors per compte propi. Una de les causes és que la utilització dels anomenats autònoms dependents (aquells que treballen per a una sola empresa, cosa que hauria de merèixer un contracte estable) està creixent més impunement del que seria desitjable. La figura del treballador pobre ha estat present en el paisatge de l’anàlisi econòmica principalment des de la gran crisi financera de 2008. Els indicadors no han millorat. Això, a més, s’està produint a partir d’una anàlisi que, a efectes estadístics, permet arribar a conclusions fermes, però que s’arriben a quedar curtes si s’afegeix context. L’indicador parteix de les mitjanes dels ingressos de les persones ocupades, però en els últims anys hi ha hagut factors que encara han fet més complicat arribar a final de mes. La crisi de preus de 2022 va encarir els aliments, els serveis bàsics i també els tipus d’interès dels crèdits. Per això, algunes enquestes encara eleven més el col·lectiu amb dificultats. Segons la Xarxa Europea de Lluita Contra la Pobresa, a l’Estat les famílies que manifesten que no arriben a cobrir les despeses amb els ingressos que perceben superen el 48% del total. Gairebé la meitat. Per afegir context a aquesta realitat, encara un altre informe d’Oxfam Intermón revela fins a quin punt hi ha marge per millorar la realitat salarial d’un contingent tan ampli de persones, uns tres milions, amb dificultats econòmiques tot i tenir una feina. En algunes dels 40 principals empreses de l’Estat, el salari del directiu millor pagat és 118 vegades superior al sou mitjà dels seus empleats. És una contribució mínima al foment de la desigualtat, com també ho és que una de cada cinc d’aquestes companyies destinessin més del 70% dels beneficis a remunerar els seus accionistes, per repartir fins a 29.000 milions d’euros (la meitat del pressupost educatiu de l’Estat). El marc de l’economia de mercat deixa poc marge a regular quina porció dels beneficis s’han de destinar a dividends, però no deixa de ser significatiu que, en paral·lel, no hi hagi cap compromís establert per a un 58% d’aquestes 40 grans companyies de pagar salaris dignes. Mentrestant, una de les discussions de la setmana serà si és positiu apujar el salari mínim en 50 euros. Qüestió de contrastos.

La figura del treballador pobre ha estat present en el paisatge de l’anàlisi econòmica principalment des de la gran crisi financera de 2008. Els indicadors no han millorat

Els parquets | Pobresa laboral estancada