El creixement del PIB que experimenta l’Estat espanyol en els últims anys, més intens que la resta de països europeus, té més a veure amb la quantitat que amb la qualitat

L’Estat espanyol surt borrós a la fotografia de la productivitat. I en la foto de família de les diferents nacions i comunitats autònomes, Catalunya surt encara més borrosa. Els motius, diversos, formen part d’un ampli informe de la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE). Una sola dada és prou indicativa de fins a quin punt es produeix el desenfocament, gairebé des de qualsevol dels punts de vista de la fotografia. En termes generals, la productivitat de l’economia espanyola és allà on era fa deu anys. No s’ha avançat respecte a la sortida de la Gran Recessió. Ni en PIB per càpita, ni en productivitat per treballador o per hora treballada, ni per productivitat del capital (impacte de les inversions), ni a l’anomenada productivitat total dels factors, que uneix a tots els anteriors els impactes d’aspectes intangibles com ara la formació dels treballadors o les millores organitzatives. De fet, a través d’aquest últim filtre, és com la fotografia surt més desenfocada: mentre que a Espanya aquest índex era el 2023, últim amb dades completes, un 0,02% inferior al 2013, a Catalunya la pèrdua era del 0,23%. Encara que en el període analitzat (2013-2023) hi havia un sotrac tan profund com el de la pandèmia i altres factors sobrevinguts com la guerra d’Ucraïna, el retrocés de l’Estat, i el de Catalunya, supera el d’altres països de l’entorn que, afectats pels mateixos mals, o han perdut menys productivitat, com és el cas d’Alemanya, França o Itàlia, o n’han acabat guanyant, com Portugal o els països bàltics. Es pot adduir que aquests últims venien de tan enrere o més que Espanya, però no és el cas de Dinamarca i Suècia, que des de posicions capdavanteres encara estan augmentant el seu avenç. En tot cas, els retrocessos inferiors d’alguns països i els avenços dels altres estan contribuint que l’Estat encara s’estigui desviant més de la mitjana europea. L’anàlisi de l’informe del BBVA i l’IVIE posa en relleu que el creixement del PIB que experimenta l’Estat espanyol en els últims anys, més intens que la resta de països europeus, té més a veure amb la quantitat que amb la qualitat. És a dir, un dels factors clau que expliquen aquest creixement econòmic és que hi ha més persones treballant i no tant perquè el treball que fan aquestes persones sigui més productiu. Les claus negatives de l’evolució a l’Estat s’accentuen en el cas català. En termes de valor afegit brut Catalunya ha tingut un creixement similar a la resta de l’Estat, però la població ha crescut el doble. Per això el valor afegit per càpita creix força menys que la mitjana. Traduït, finalment, a la metodologia que utilitza l’estudi, n’acaba resultant que Catalunya és la tercera zona de l’Estat amb pitjor evolució de la productivitat, només per darrere de Canàries i Extremadura. D’entrada, el que denoten les dades és que un avenç intens en termes de valor afegit no té per què traduir-se en avenços en productivitat. I amb una lectura més aprofundida, es pot observar que la dependència de determinades branques productives, com l’hostaleria, incideixen amb força en el resultat final, tant perquè no són les activitats més productives com també perquè van ser les que més van patir la sotragada de la pandèmia. Un altre factor que incideix en el resultat és la relació directa entre productivitat i mida de les empreses. Les empreses més grans aconsegueixen millors registres perquè guanyen en competitivitat les petites i, sobretot, tenen més capacitat d’exportar. Només cinc de cada 100 microempreses exporten, mentre que dues de cada tres de les grans està oberta al mercat exterior. Espanya, i Catalunya, té un predomini absolut de micro i petites empreses, més del 90% del total, i això no acaba de jugar a favor de guanyar productivitat. La dada contrasta amb la bel·ligerància que mostra la patronal estatal de les petites i mitjanes empreses, Cepyme, amb els indicadors de productivitat. Recentment, aquesta organització, vinculada a la CEOE, que manté un pols amb el govern de l’Estat en gairebé totes les mesures laborals que planteja (ja sigui el salari mínim o la reducció de jornada), es refereix a la productivitat com un problema. Sense aprofundir en les causes, es limita a assenyalar que la rendibilitat bruta per assalariat estava, en el segon trimestre de 2024, un 2,6% per sota dels nivells prepandèmia. No ho diu, però situa el fons del problema en els assalariats. Assenyala que els costos de les petites i mitjanes empreses han crescut un 22% des de 2019, amb una pressió a a l’alça en els costos laborals, motiu pel qual demana que no es prenguin més mesures que suposin un increment en aquesta branca de les despeses. Vet aquí una utilització esbiaixada de les dades. La productivitat no recupera el pols, ja endarrerit, a l’Estat i encara menys a Catalunya. Tot i que, periòdicament, la preocupació per aquesta constatació apareix en els discursos públics, l’acció governamental està més carregada de paraules que de fets. Per exemple, des de 2016 existeix una recomanació del Consell Europeu per crear consells nacionals de productivitat que puguin fer anàlisis sobre l’evolució de la productivitat per localitzar febleses i proposar millores. Els països de l’OCDE que han creat aquests consells han passat dels sis que hi havia quan es va fer la recomanació a 20. Cap d’aquests 20 països és l’Estat espanyol, precisament un dels que està més endarrerit en la matèria. Una dada, tangencial si es vol, per calibrar la credibilitat d’alguns discursos.

El creixement del PIB que experimenta l’Estat espanyol en els últims anys, més intens que la resta de països europeus, té més a veure amb la quantitat que amb la qualitat

Els parquets | Productivitat borrosa