Alfons XIII no podia evitar la irrefrenable passió que sentia per les competicions automobilístiques

Al rei d’Espanya Alfons XIII, els catalans li deien “el Cametes” perquè era una persona de mena alta amb les extremitats inferiors llargues i primes. Aquest sobrenom els va venir que n’hi fet expressament quan amb la proclamació de la Segona República espanyola el 1931 va haver de fugir del país –per cames– i exiliar-se per sempre més a Itàlia. El catalanisme, la manca d’una vertadera representativitat política, la pèssima situació dels pagesos i la Guerra del Rif en serien causes determinants, a les quals cal afegir la desídia del monarca, que governava el país des de l’edat de 16 anys i a qui s’acusava de representar el règim més clerical i reaccionari de l’Europa occidental. Les úniques gestes dubtosament memorables que se li recorden són la total devoció per les senyores –va fer servir d’enllaç al comte de Romanones per tal que donés l’encàrrec als cineastes barcelonins germans Baños, propietaris de Royal Films, perquè enregistressin tres pel·lícules pornogràfiques pel seu gaudi personal–; i l’altra va ser l’afició desmesurada pels cotxes, sobretot pels esportius. L’any 1903, el santfeliuenc Miquel Puig Tura, el Miquelet de can Manyà, amb tan sols 18 anys, se’n va anar a treballar a la nova fàbrica d’automòbils de la marca Delage, a Levallois-Perret, a vuit quilòmetres de París. S’hi estaria tres anys mentre aprenia la teoria mecànica de la marca i també va fer les pràctiques per a l’obtenció de la llicència de xofer. I el que són les coincidències, quan el 1905 Delage va llançar al mercat un dels seus primers models, el rei Alfons XIII, que freqüentava París, va girar una visita a aquesta companyia automobilística. La visita va ser uns mesos abans de l’atemptat que patiria en sortir de l’Òpera de París, del qual va resultar indemne. El rei es va enamorar d’aquell vehicle, el Delage Type A, i com que hauria estat mal vist que el sobirà d’una nació es posés al volant del seu propi vehicle, la marca li va vendre en un sol paquet el Delage amb el xofer –que parlava perfectament l’espanyol i el francès–, així que el Miquelet de Can Manyà es va convertir en el xofer del rei. Segur que el Delage anava equipat amb uns bons fars, ja que els serveis del Miquelet eren requerits principalment quan a París es començava a fer fosc, l’hora ideal per fer el recorregut pels bulevards, els casinos i les cases d’algunes madams, plenes de vida... Tal com explicava la Dolors, filla petita d’en Miquelet, el monarca i ell eren pràcticament de la mateixa edat, tenien 20 anys. Alfons XIII li donava sucoses propines a en Miquelet per la seva fidelitat, total disposició i absoluta discreció, propines que es traduïen en monedes d’or. Després de l’atemptat, que precisament no va ser perpetrat contra el cotxe de motor sinó contra el carruatge de cavalls en el qual viatjava aquella nit acompanyat d’Émile Loubet, president de la República francesa, Alfons XIII va decidir tornar a Madrid i no temptar més la sort. Òbviament va voler que l’acompanyés en Miquelet. Sembla que la capital d’Espanya no li va provar gaire, a en Miquelet. I si a París s’hi movia com el peix a l’aigua, el personal amb qui havia de conviure i de relacionar-se a Madrid no li feien el pes, els trobava a tots plegats massa xulescos i estirats: jardiners, cuineres, guàrdies d’assalt, uixers. En Miquelet, doncs, va tornar a Sant Feliu de Codines, amb un farcell ben petit, però que contenia el darrer regal del monarca: un retrat seu dedicat de puny i lletra, que es va conservar a Can Manyà com un tresor fins que en el decurs de la Guerra Civil un escamot de la CNT-FAI els el va sostreure i el van cremar. El Miquelet encara va fer una temporada de xofer, va guiar un Delahaye 28, el primer cotxe que va circular pel poble i els propietaris del qual eren la família Salat de Can Morel, fins que definitivament va tornar al taller de forja, la manyeria familiar on va tenir-hi diversos operaris i va treballar per diverses fàbriques tèxtils del poble. DÈRIES DEL BORBÓ Alfons XIII no podia evitar la irrefrenable passió que sentia per les competicions automobilístiques, així que sempre que podia s’asseia al volant d’un cotxe, malgrat que fos severament criticat i aquella afició li ocasionés més d’un disgust. El 1905 va xafar l’auto que conduïa a l’altura d’Almandoz (Navarra) en xocar contra un burro que estava estirat a la carretera; el 1909, per excés de velocitat, es va esvorar a la carretera de Sevilla a Villamanrique i els diaris atribuïen l’accident a “un fallo en las ruedas delanteras”, i el 1924, mentre feia el trajecte de Vic a Manresa, a l’altura del revolt de la Bufa, en terme de Collsuspina, un dels cotxes de la seva escorta va bolcar, i van morir dos guàrdies d’assalt que van ser enterrats al cementiri de Vic. Alfons XIII, a través de les notícies de la premsa esportiva, seguia puntualment les evolucions dels Delage, la marca inscrivia els seus vehicles esportius a les competicions i obtenia bons resultats. Al Gran Prix des Voiturettes, disputat a Dieppe el 1908, un dels seus vehicles va guanyar. També van guanyar la Coupe de l’Auto a Boulogne del 1911 i les Pujades dels Alps francesos, Turbie, Bailón d’Alsace i Mont-Ventoux dels anys 1922-1924. L’any 1925 la família reial, que solia passar els estius a Sant Sebastià (Guipúscoa), mentre presenciaven una cursa automobilística al circuit urbà de Lasarte, de 18 quilòmetres i que passava per les poblacions de Lasarte-Òria, Andoain, Urnieta, Hernani, el Delage amb dorsal 13 va patir una sortida en un dels revolts, que va costar-li la vida al pilot Torchy. A partir d’aquell accident, l’Associació Internacional Automobilística va prendre la resolució de prohibir els dorsals amb aquell guarisme i van ser diverses les organitzacions que tan sols van concedir dorsals parells als participants. Si Torchy hagués participat en un circuit on els revolts haguessin estat peraltats, segur que l’accident s’hauria pogut evitar –malgrat el número de dorsal que duia–, ja que l’objectiu dels peralts és contrarrestar la inèrcia que empeny al vehicle cap a l’exterior en els trams de corba. Però a Lasarte no era pas així i el traçat discorria per carreteres convencionals, mal asfaltades i amb revolts de perfil pla. Feia dos anys que en representació del rei Alfons XIII, el seu fill l’infant Alfons de Borbó i Battenberg havia inaugurat el famós Autòdrom de Terramar, a Sitges, un oval peraltat de dos quilòmetres, on al llarg del temps és obvi que també es produirien accidents, però per altres circumstàncies i no com aquell que la família reial va haver de presenciar a Lasarte. El rei es decantaria després pels cotxes de la marca Hispano-Suiza, fàbrica que va batejar un del seus models Hispano-Suiza Alfonso XIII. A través de tres fonts diferents m’ha arribat la notícia que en un tram a penes transitat de la carretera que va de Sant Feliu cap a Gallifa –l’actual BP-1241–, de forma experimental i en alguns revolts, s’hi van arribar a construir uns enormes peralts; tan alts i dotats de tanta pendent que l’agricultor Pere Castells m’explicava que, quan ell era un marrec, un carro que duia la càrrega massa alta i que circulava molt a poc a poc va arribar a bolcar en una. Un exalcalde i un comerciant del poble també recordaven, a la seva joventut, haver vist aquells peralts. Se sospita que podrien haver estat encarregats expressament pel rei, que tenia al seu ex-xofer de confiança, en Miquelet, coneixedor del terreny i que vivia a Sant Feliu...

Alfons XIII no podia evitar la irrefrenable passió que sentia per les competicions automobilístiques

Els peralts d’Alfons XIII