Diuen que aquesta crisi de la Covid-19 farà retrocedir 50 anys l’accés de les dones al món laboral

Em sentia culpable perquè últimament tots els meus articles parlaven del mateix. Era tan monotemàtica i pesada amb el tema de la Covid-19 que desitjava que alguna notícia, alguna cosa, em sorprengués més que la crisi sanitària i política del país perquè m’inspirés a esprémer les neurones i fer-ne un article. I vés per on els déus i les deesses –les deesses sobretot– han tingut a bé fer sortir un altre tema a la llum que em posa de més mal humor, m’irrita més, em remou més i em sacseja més que el meu tema monotemàtic recent. Parlo de l’article del diari Ara que ha tret a la llum els abusos perpetrats durant anys per dos professors de l’Aula de Teatre de Lleida. Busqueu-lo perquè no té pèrdua. En l’article s’explica, detalladament i per boca de les víctimes, anys i anys de manipulació, abús sexual, conducta impròpia, mala praxis i un llarg etcètera de pràctiques vomitives dutes a terme per dos professors –un d’ells en va arribar a ser director– d’una escola teatral. Ells, els abusadors, homes CIS de més de 40. Elles, les víctimes, dones joves, menors d’edat en la seva majoria. Quina vergonya. Podria fer un article només enumerant la colla d’adjectius que em venen al cap quan penso en aquests dos –i en tants altres com ells, que sí que hi son sí, que totes els coneixem, que podria posar noms i cognoms– i en el que em provoca, perquè em ressona i perquè m’exaspera, aquest cas. Però no, no vull fer això. Ni vull donar tot el meu suport a les víctimes, que el tenen de tot cor. El que vull és interpel·lar-vos directament i preguntar-vos què penseu fer cadascú de vosaltres per evitar en un present immediat –i en un futur que duri per sempre– aquestes situacions, aquests depredadors, aquestes víctimes. Sí. Vosaltres. Com penseu aturar aquesta merda de món masclista que permet que aquestes coses passin, que les tolera, que les accepta. Perquè sí, les acceptem, amics i amigues, i les considerem normals. Quan surten a la llum, és clar, ens posem les mans al cap, però quan ens les mengem amb patates cada dia de la nostra vida les trobem normals. Quan rebem contingut de caire explícit amb protagonistes femenines als nostres grups de Whatsapp, què fem? I quan veiem sèries i pel·lícules on les dones són complementàries, on són sexualitzades, banalitzades, tractades d’objectes, prostituïdes, atonyinades, venudes, què fem? I quan critiquen una escriptora per si va depilada i no per com escriu, què diem? I quan una noia puja una fotografia concreta a Instagram i rep privats de gent que no coneix demanant-li per follar, què pensem? I no us penseu que això us queda lluny perquè no és així. Vosaltres i jo no som abusadors, segur que no, però portem l’abús d’aquesta societat masclista i sexista a l’ADN i el tolerem, com tolerem el racisme, la pobresa o la incompetència dels que ens manen. Diuen que aquesta crisi de la Covid-19 farà retrocedir 50 anys l’accés de les dones al món laboral. Cinquanta. Perquè perdran les feines precàries que tenien, perquè cobraran menys –encara menys–, perquè renunciaran a treballar per cuidar els petits i els més grans i perquè en l’economia de subsistència elles [nosaltres] tendim a pagar els plats trencats. Com en tantes altres coses. Si no, que els ho preguntin a les alumnes de l’aula de Lleida.

Diuen que aquesta crisi de la Covid-19 farà retrocedir 50 anys l’accés de les dones al món laboral

Els plats trencats