La felicitat com a estat no existeix, hi ha moments de felicitat

Dimarts 17 de desembre de 2019 Tarda No havia llegit mai res d’Eric Vuillard i la seva novel·la 14 de juliol, traduïda pel Jordi Martín Lloret, m’ha sorprès molt gratament. M’ha captivat la capacitat de narrar un fet històric del qual s’ha escrit tant, la presa de la Bastilla, com qui construís un gran trencaclosques dels personatges anònims que en van formar part, perquè tots ells eren París. És en aquesta simplicitat que rau la bellesa del quadre que compon l’autor i que et permet centrar la teva vista de lector en la singularitat de cadascuna de les pinzellades. Dimecres 18 de desembre de 2019 Nit Pugem tard de Barcelona. Estic cansada, déu-n’hi-do l’estona que hem caminat fins a arribar al Camp del Barça. Avui el Clàssic es jugava al carrer. I malgrat no haver pogut veure el partit, la sensació és de satisfacció. No, no estic ni decebuda ni enfadada. El que és fàcil és no fer res; els que no fan res mai no s’equivoquen. La sensació que tinc és de solidaritat, d’haver sortit a fer pinya i en aquest sentit estic contenta. De fet, estic contenta fins que al tren de tornada a casa –val a dir que nosaltres hem marxat cap a la mitja part– em comencen a arribar tuits comentant les atonyinades que ha repartit altra vegada la policia. Això sí que em decep i em dol. I espero que en algun moment se’n faci la lectura que pertoca. Dijous 19 de desembre de 2019 Nit La felicitat com a estat no existeix, hi ha moments de felicitat. Avui s’ha fet pública la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) reconeixent que el vicepresident Junqueras tenia immunitat des que va ser elegit eurodiputat a les eleccions europees del 26 de maig. Per tant, li haurien d’haver aixecat la presó provisional perquè pogués anar a recollir l’acta. El Suprem hauria vulnerat els seus drets condemnant-lo de manera il·legítima. I per si aquesta patacada no fos prou forta, és una patacada triple, ja que és extensible al cas del president Puigdemont i de l’exconseller Comín. No han deixat ni passar dues hores, des que s’ha sabut la resolució del tribunal de Luxemburg, per llençar-nos un gerro d’aigua freda. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha comunicat que inhabilita el president Quim Torra un any i mig per desobeir a la Junta Electoral Central per haver mantingut penjada al Palau de la Generalitat la pancarta amb el llaç groc. Els esdeveniments polítics es van encavalcant. Estàvem paint la segona notícia, quan ha arribat la tercera. S’ha aixecat el veto a l’entrada del president Puigdemont i de l’exconseller Comín per accedir al Parlament europeu. Sento encara els ecos dels qui desconfiaven que aquest moment pogués arribar. Afortunadament, avui el camí sembla més net i l’horitzó més clar. Una bona manera de deixar de mirar Twitter és anar al cine a veure Litus, una de les pel·lícules del Cicle Gaudí [a la fotografia d’aquest article]. És del director Dani de la Orden, el coneixia per Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern, i digueu-me pàmfila, però jo tinc aquell punt romàtic que fa que aquestes pel·lis m’agradin. La d’avui, també. Torna a ser una pel·lícula de gent de trenta-i-tants, sí, és veritat, crec que ens agrada veure històries de gent d’aquesta edat, segurament perquè és una de les edats a la qual molts no ens faria res tornar. Manté el toc d’humor, que considero imprescindible per viure la vida. Ja ho sabeu, allò de: “Si la vida et dona llimones, fes-te llimonada”, el gran lema de la meva mare que vaig adoptar fa molts anys. I planteja situacions tan presents entre nosaltres com enamorar-se de qui no toca; la gelosia entre els amics; o un que m’interessa especialment, el suïcidi, i com sobreviure al suïcidi... Feia dies que no plorava com avui. Divendres 20 de desembre de 2019 Nit L’últim dia abans de vacances sempre és un dia especial a l’escola, com ho és el primer. Estic segura que molts dels nens de la nostra escola si una cosa recordaran són aquestes dues setmanes prèvies a Nadal tan especials. Ja fa temps que som molts i no és viable, però, durant molts anys, els últims dies ens traslladaven tots, alumnes i mestres, al local municipal La Fàbrica. Hi posàvem taules llargues i cadires i, mentre la majoria anava fent el dossier de Nadal, s’assajava nadales, es feien postals i treballs manuals, i es repassava els Pastorets. Malgrat que fa anys que ja no hi anem, hi ha tradicions que continuen ben vives: el pessebre gegant, els mitjons de cada nen per fer l’amic invisible, la cantada de nadales, el tió, els pastorets...

La felicitat com a estat no existeix, hi ha moments de felicitat

Els que no fan res mai no s’equivoquen