La Rebel

Imatge: Juliuis Klinger (1876-1942) / Wolfsonian-Florida International University Quan un parla d’una persona sàvia, d’un savi en un camp, un no sap exactament què imaginar-se. A mi em passa. O em passava. M’imaginava un home –sí, un home per allò de l’educació patriarcal i els referents– amb una barba llarga, rostre sorrut, més anys que Matusalem, molt capficat en les seves coses i allunyat de la vida terrenal, del món, dels pobres mindundis que no sabem res de cap cosa. Ara ja sé, gràcies a la meva meravellosa feina –que ja no sé si és d’assumptes culturals o vitals–, la veritat: la pinta que té un savi. O diferents savis. I sàvies també. Un savi, un erudit, és eminentment un enamorat, un apassionat, una persona que estima sense límits una disciplina. L’estima tantíssim que hi dedica la vida. Des que se’n va enamorar –d’ordinari un amor de joventut– fins ara ha estat la cosa que més temps l’ha ocupat, allò a què més pensaments, moments, idees i hores ha dedicat. Un amor d’aquells profunds, transversals, omnipotents. Un amor que vessa energia, joia, passió, capacitat. Un amor genuí i que no busca ser correspost, que no és gens interessat i és sincer del tot. Un amor d’aquells que mouen el món. I, en el cas dels savis, és un moviment literal, real, possible, que es dona. I aquí hi ha la segona característica d’un savi: la seva passió, la seva lluita per aquesta disciplina que tant el belluga impulsa canvis al món real, acaba provocant una millora al món, es precipita en un canvi que repercuteix en la vida d’aquests mindundis que no sabem res de cap cosa. I aquí entra en joc la tercera característica dels savis: quan han canviat el món –perquè és clar que ho han fet– són reconeguts. Quin remei ens queda a la resta de mortals que reconèixer les persones que amb la seva força de caràcter, amb el seu entusiasme, amb la seva dedicació, han fet del món un lloc una mica millor? Com si això fos fàcil, sabeu? I quan els arriba el reconeixement, els savis –els savis de debò– es tornen humils. Quarta característica: en lloc d’engrandir el seu ego i fer-s’hi trajos a mida per a la seva nova dimensió emocional i real, es dediquen a repartir part del seu èxit entre cadascuna de les persones que els han acompanyat, poc o molt; i es dediquen a dir que el savi de debò és un altre; es dediquen a parlar dels seus mestres, dels seus alumnes, dels seus companys i, sobretot, es dediquen a continuar treballant. Incansablement, m’atreviria a dir, més encara. Conscients potser que el seu reconeixement i la visibilitat els permet impulsar encara més la lluita per aquest amor que no han abandonat. La cinquena característica crec que és que els savis tenen la capacitat de prendre’s les coses molt seriosament i, alhora, amb una lleugeresa meravellosa. La vida és complicada, ho saben. I profunda, ho comprenen. I per això entenen que la perspectiva, l’humor, la tendresa, la calma són fonamentals per tractar-la, per copsar-la, per compartir-la. Els savis parlen de macacos i cigonyes. De conferències importantíssimes on no sabien què dir. De llocs del món on molt poques persones han pogut anar, i d’alegria, de joia, de riures. Els savis riuen i comparteixen els seus coneixements sense por, amb una generositat i una voluntat de compartir que els honora. Els savis són homes i dones enamorats i com a bons enamorats transmeten les virtuts d’allò que estimen d’una manera sincera i òbvia, que s’encomana. Parlen de la lluita pel seu amor com si no costés i dels avenços aconseguits com coses òbvies i fàcils que han fet més els altres que ells mateixos. Un dels savis amb qui he estat aquesta setmana afirma que entre la paraula viure i la paraula riure només hi ha una lletra de diferència. Un altre savi defensa que cal parlar amb les cigonyes perquè no facin soroll durant un concert. Un altre acceptarà errors que no ha comès pel benefici del poble que estima. Un altre afirma que per entendre la natura calen poemes. I tots ells celebren les coses petites de la vida gairebé més que les grans i dediquen més temps a parlar dels altres que d’ells mateixos. I aquesta és la última característica dels savis: se’ls admira no pel que saben o han fet–que també– sinó per les persones que són.