Per a mi la bellesa està en l’amor i la bondat

I no ho dic perquè ja m’hi vegi sempre millor amb ulleres que sense, que també. O perquè les arrugues d’expressió ja no siguin d’expressió sinó perennes, que també. O perquè tinc un fill que parla ja d’on viurà quan estudiï a la universitat, que també. O perquè ja no em concedeixin una hipoteca de més de 25 anys, que també. Ho dic perquè em molesta molt la gent irrespectuosa. Em molesta la gent irrespectuosa al cinema, per exemple. Molt. Moltíssim. Em foten enlaire l’experiència, que val una pasta. I que sí, és una experiència. I els sento parlar o cridar o agafar el mòbil i em poso nerviosa. Abans no m’importava tant. Crec que ni m’importava. Era capaç de dir: “Ei, mira, ja s’ho faran, no va amb mi.” Però ara sí que va amb mi. I amb la gent amb qui hi vaig i amb el que significa anar al cinema. Anar al cinema és un ritual. Si no estàs disposat a complir-lo, no vinguis. Respecta els altres, que no costa tant. Estic en aquella fase que ja trio les pel·lícules i les sessions pensant a trobar-m’hi poca gent. I no perquè em molesti que mengin crispetes (part del ritual) o cridin si la pel·lícula és de por (part del ritual també) sinó perquè ja crec que com més persones més possibilitat de trobar-ne d’irrespectuosos, i no m’agraden aquests, ja no els excuso. Com deia, em dec estar fent gran. Tampoc no m’agraden les persones irrespectuoses encara que estiguin enfadades. Abans, quan una persona s’enfadava –o jo m’enfadava– pensava que, d’alguna manera, tot estava una mica permès, que era normal i tot que es perdessin una mica els papers, el to pugés, el volum pugés i aquestes coses que passen a vegades. Ara ja no ho tolero. Poques maneres més elegants de viure que acceptar que pots estar enfadat però no has de ser un imbècil mai. Ja no tolero els imbècils. En cap context ni circumstàncies. Ja no tolero els irrespectuosos o els maleducats. Mai. Em dec estar fent gran. Tampoc no els tolero laboralment. Pots ser un geni amb el que fas, però si ets irrespectuós amb els companys, amb la feina dels altres, amb el temps dels altres, doncs amb mi no hi comptis, no seràs mai al meu equip. Per treballar no cal només ser bo en el que un fa, cal ser sobretot bona persona, perquè ser bona persona és necessari a tot arreu. I no parlo de ser babau ni tou ni d’empassar-se coses. La bondat no és només donar. La bondat és equilibri també. Com la bellesa. Em dec estar fent gran perquè, per a mi, la bellesa ja no es defineix per uns termes estètics. Per a mi la bellesa està en l’amor i la bondat i sí, sempre he sigut hippy de cor, però ho dic sincerament i calmadament, perquè ja no perdo el temps empipant-me, que sé que no serveix de gaire. I ho sé perquè em dec estar fent gran. Oi?