Encara que no sigui senzill; cal fer un esforç mental i físic per centrar-se en el que estem vivint

Dilluns, 19 de novembre de 2018 Nit Fa poc ha acabat la presentació d’Els secrets del planeta Mots del Jordi Sedó a Cardedeu. És un honor que. D’alguna manera, és com si et demanés que fessis de cangur de la seva criatura. Per això, intentes fer-ho tan bé com pots, per estar a l’alçada del que esperen de tu. És tard, fosc i fa fred, però estic contenta de com ha anat. Demà tocarà presentar-lo a l’Ametlla del Vallès. Dimarts, 20 de novembre de 2018 Nit En la seva última novel·la, Venjaré la teva mort, la Carme Riera fa servir l’expressió “momentisme” com la capacitat de viure i gaudir el moment. Em declaro ferma partidària del momentisme, encara que no sigui senzill; cal fer un esforç mental i físic per centrar-se en el que estem vivint. Pujo al cotxe i em començo a relaxar. Tinc aproximadament mitja hora fins a l’Ametlla. La carretera de Vilamajor a la Garriga és una serpentina que t’obliga a estar pendent de la conducció, una bona manera per desconnectar o, millor dit, de connectar. Arribar amb temps de sobres també m’ajuda a relaxar-me. I el primer punt i principal: portar molt ben treballada la presentació. He llegit dues vegades el llibre del Jordi Sedó i m’he estructurat bé el que vull explicar, ho porto imprès perquè em doni seguretat. D’aquesta manera estic tranquil·la i no em cal mirar els fulls. És en aquest punt on puc gaudir del moment. Passen de les 9 i enfilo el camí de tornada a casa, cansada, però feliç. Ha estat un començament de setmana mogut, però interessant. Dimecres, 21 de novembre de 2018 Migdia Hi ha aniversaris que tenen un rerefons iniciàtic, i el líder d’aquesta classificació és el 18è aniversari. El dret a votar, el carnet de conduir, el no necessitar l’autorització d’un adult... i, a la vegada, haver de respondre dels teus actes com a responsable. Buf! Tot això fa molt vertigen quan és el teu fill petit que en fa 18, però, també, fa molta il·lusió. Avui serem 16 a sopar, vindrà tota la família i compartirem un d’aquells moments especials que cal guardar dins la caixa dels records amb molta cura. I serem feliços, perquè per una estona, pensarem només en el que passa dins del nostre menjador. Diumenge, 25 de novembre de 2018 Migdia És trist que hi hagi d’haver el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. Aquesta setmana l’Hospital Clínic de Barcelona ha fet públic que cada dia els arriba una mitjana d’una dona víctima d’una agressió sexual. He mirat, per internet, el documental Mai més víctima que van passar per TV3 la setmana passada, en què víctimes de violència masclista expliquen la seva experiència. Us el recomano. Em revolta la invisibilitat d’aquesta xacra flagrant: la violència sobre les dones. Cada any hi ha dones assassinades per les seves parelles, però aquest és el darrer esglaó. Abans, n’hi ha molts altres: la gelosia extrema, la violència verbal, el control, l’aïllament, la violència física... L’entorn que no protegeix la víctima i sovint la culpabilitza també és culpable. No hi pot haver impunitat davant d’aquests fets, ens calen moltes nits temàtiques perquè tots plegats ens adonem que no podem normalitzar les situacions de violència masclista. La causalitat ha volgut que el dia d’avui m’arribi llegint El conte de la serventa de la Margaret Atwood. Una novel·la publicada a l’any 1985 –en català el març d’aquest any– i que arran de l’èxit de la seva adaptació a la pantalla torna a ser d’actualitat. Es tracta d’una distòpia on se’ns presenta un règim totalitari en què hi ha un control absolut del cos femení per part d’un govern teocràtic. Haig de dir, que no he vist la sèrie de televisió perquè primer volia llegir el llibre, però friso per veure-la. Aquest futur fictici està situat a República de Galaad, els actuals EUA. Hi prevalen els valors puritans i no hi ha espai per a la llibertat. I donat que la natalitat està en risc pel descens de la fertilitat, les dones fèrtils esdevenen simples reproductores, com ho són les gallines o les vaques d’una granja, esclaves sexuals amb l’única missió d’assegurar la descendència dels homes dominants. Llegeixo amb avidesa aquest clàssic de la literatura anglesa. Aquest cant a la llibertat en general i a la de les dones en especial. Convençuda del gran camí que ens queda per recórrer a tots plegats si volem viure en una societat justa i igualitària.

Encara que no sigui senzill; cal fer un esforç mental i físic per centrar-se en el que estem vivint

Em declaro ferma partidària del ‘momentisme’