La paraula 'emergència' ha encès les alarmes i ha fet sortir la gent al carrer

Fa uns mesos que l’expressió emergència climàtica està agafant presència entre l’opinió pública. Ja fa anys, molts anys (ens podríem remuntar al 1972 –al segle passat!– amb l’Informe The Limits to Growth, una de les primeres publicacions que va posar en dubte el mite del creixement econòmic indefinit) que els informes científics donen dades i prospeccions futures, i dibuixen un escenari de crisi ecològica i climàtica i anuncien el moment crític en què ara ja ens trobem. El darrer informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic, l’IPCC, publicat l’octubre passat, afirma que per limitar l’escalfament global a 1,5 graus es requereixen grans canvis, d’ampli abast i d’aplicació urgent. L’Organització Meteorològica Mundial indica que els darrers 22 anys han estat els més càlids des del principi de l’era industrial, i que les concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera no han deixat d’augmentar. L’agreujament dels fenòmens meteorològics extrems ja afecta centenars de països i milions de persones. El 2017 el nombre de persones refugiades climàtiques va ser de 18 milions i, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, cap a la meitat d’aquest segle, en seran 250 milions. Ja no es pot continuar mirant cap a una altra banda, ni fent com si no passés res, o com si això no anés amb nosaltres, o com si no poguéssim fer-hi res. Ens hi hem de posar i arremangar-nos. Catalunya s’està convertint en un país cada vegada més sec, més càlid, amb una pluviometria més irregular i amb fenòmens climatològics extrems. L’increment de temperatura que pateix Catalunya en els darrers anys és de 0,25 graus per decenni, amb un grau d’increment que supera la mitjana mundial. Aquests són indicadors que cal escoltar. Però actuar només contra l’augment de temperatura és com si només donem analgèsics en cas de febre i no ataquem la malaltia que la provoca. Hem d’actuar contra les causes de l’escalfament global per aturar-lo i frenar els efectes del canvi climàtic abans que aquests siguin irreversibles. Aquest va ser el principal missatge tramès pels 50 investigadors, científics i experts que van participar a la Jornada “Realitat climàtica=Emergència social” celebrada el 6 d’abril passat a Barcelona impulsada per l’associació de periodistes crítics i independents SICOM. També al mes d’abril, el Club de Roma publicava un manifest per a una nova governança de la transició energètica, un document que recull sentències com aquestes: “Encara no som prou conscients que vivim a les portes d’una emergència planetària.” “Els esforços fets de la Cimera de París del 2015 han estat insuficients.” “Si continua aquesta dinàmica, l’escalfament global reduirà la quantitat i la qualitat de les collites, i dificultarà encara més el repte d’alimentar una població mundial que l’any 2050 superarà els 10.000 milions de persones.” “Planificar el trànsit de les energies fòssils i afavorir una economia circular basada en el reciclatge, l’estalvi i l’eficiència energètica han de ser objectius prioritaris dels governs.” “Les mesures per mitigar el canvi climàtic hauran de ser valentes i consistents, amb visió a llarg termini sabent que els seus efectes no es mesuraran abans de decennis.” Catalunya està preparada per liderar la revolució tecnològica i cultural necessària i aquesta afectarà les formes de vida, de consum i de treball de la població. . Primer va ser la Greta Thunberg que va parlar d’emergència climàtica i va plantar-se davant de la seu del govern de Suècia protagonitzant una vaga pel clima, iniciativa seguida per milers de joves que ha donat lloc al moviment global Fridays For Future, que a Catalunya té delegacions a diverses ciutats, i que promou i protagonitza concentracions els divendres davant de la seu o la delegació de la Generalitat. Després van ser científics anglesos de diferents disciplines que van fer una crida a la societat britànica demanant que s’escoltés la ciència, i les universitats de Bristol i Newcastle van declarar l’estat d’emergència climàtica, una declaració que també va emetre el govern d’Escòcia, el de Gal·les, el del Regne Unit i ara, aquest 14 de maig, el govern de Catalunya. La setmana anterior, el 7 de maig, la ministra Teresa Ribera també es mostrava a favor de la declaració de l’estat d’emergència climàtica per part del govern espanyol, ni que fos com a resposta a la pregunta formulada per un membre del moviment Extinction Rebellion (nascut l’octubre del 2018 al Regne Unit i que també ha arribat a Catalunya) sobre si estaria d’acord amb una declaració d’aquest tipus. I el mateix dimarts 7 de maig la UPC es va convertir en la primera universitat catalana que aprovava una declaració sobre l’estat d’emergència climàtica. L’emergència climàtica és també darrere de dues convocatòries de vaga aquest any, la del 15 de març i la d’aquest 24 de maig, el mateix mes en què s’han complert 100 anys del naixement de Ramon Margalef, primer catedràtic d’Ecologia de l’Estat espanyol i de Catalunya, que el 2004, el mateix any de la seva mort, va crear el premi d’Ecologia que porta el seu nom. No sé què diria Margalef del moment actual ni com proposaria abordar aquesta emergència climàtica. Potser s’alinearia amb el contingut de l’informe publicat per la ONU recentment i que observa la necessitat de realitzar canvis substancials en el model econòmic per evitar la desaparició d’un milió d’espècies d’animals i plantes que es troben en perill d’extinció. O potser es limitaria a recordar que la Terra no morirà, i que el que morirà serà la raça humana, si no canvia –canviem– radicalment i urgentment la relació amb el planeta. Que el mestre de mestres Ramon Margalef ens il·lumini el camí en aquest gran repte tan difícil com necessari.

La paraula 'emergència' ha encès les alarmes i ha fet sortir la gent al carrer

Emergència climàtica