Deixant de banda els nostres lletrats, en el Suprem, togues i sotanes es donen les mans en el Madrid de l’Estat, de manera que el nacionalcatolicisme d’alguna o altra forma hi és subsistent

Amb en Ramon hem tornat de la capital de l’Estat. Podria haver escrit “de la capital del Regne”, però aquesta vegada crec que és millor l’altre concepte, ja que Madrid té totes les característiques d’una ciutat de govern on l’Estat gairebé sempre hi és present. I aquesta vegada ho hem constatat fefaentment. L’Estat, a Madrid, el respires com l’aire. Nombroses persones se senten funcionaris d’un estat que els acredita i confirma. És com viure en un estat de gràcia pel fet que se senten d’una gran família que els tutela i protegeix. Hi ha una mentalitat i una conducta gestades a través dels segles, on un desmesurat grup de funcionaris viuen o treballen al costat de grans avingudes i edificis i espais públics, i carrers amples i llargs, i façanes, i portes i ferros i baranes i rètols identificant ministeris i arxius i registres i jutjats i agències de l’Estat, per exemple –i ho dic amb el màxim respecte– alguns tribunals com el Suprem. El pes de l’Estat hi és ben evident des de la porta d’entrada, on comences a fer cua per entrar a la vista del judici al Procés. Cua primera i després cua segona quan toca entrar i deixar constància de qui ets, què portes a la bossa, i deixar el mòbil fins a la sortida. De la segona cua a la tercera i allà encaixats els interessats en seguir el judici, una hora i dos quarts a peu dret abans de l’entrada a la sala. Quan ho fas, desfiles al mig d’11 persones que et miren sense que acabis d’entendre el perquè. Ni el perquè de tants funcionaris des que has entrat abans de fer les primeres passes per dins de la sala de cerimònies –que ho és– i mires ràpidament els encausats, lletrats de la defensa, de l’acusació i magistrats. “Ocupen los asientos”, doncs molt bé, ocupados. Tristesa en veure tanta ignomínia i persones que fa més d’un any que són en presó preventiva. La sessió? Guió previst: acusacions que fan vergonya, defenses brillants i magistrats casernaris i paraules i arguments que quedaran per sempre en el pensament: “Excelentísimo señor”, “masa”, “murallas humanas”, que alguns cantaven Els Segadors, que els insults entre altres eren els de “fascistas”, i que no sembla que gairebé mai hi van haver agressions –en tot cas proporcionades– per part dels funcionaris de l’Estat –una altra vegada l’Estat–, i que els concentrats, asseguts, entrellaçats amb les mans o amb les mans enlaire cridaven: “Som gent de pau”, però que en canvi agredien alguna vegada els funcionaris de l’Estat –que eren Estat– a cops de paraigua i que, en fi, l’Estat no es podia ni es pot permetre aquestes dèries de mobilitzacions de gent de totes les edats i condicions per un referèndum que calia avortar com fos, en nom de les raons d’estat. En les pauses i a l’acabament del judici, mirar de saludar els processats esquivant les persones que ho priven –funcionaris de l’Estat de diferents categories–, enviant breus i emotives salutacions i algun bes que s’escapa, i apa, fins una altra ocasió, que això va per llarg. Depriment, i uns cap al carrer, i altres a la garjola. El Suprem no és la històrica Casa de Misericòrdia nascuda per acollir i ajudar persones. És una agència on encausats, advocats, familiars, amics, periodistes i estudiants de Dret ens miràvem i interrogàvem a l’espera que el suplici s’acabi ràpid i bé, mentre encara ens trobàvem enlluernats per les aranyes solemnes i les pintures i la parafernàlia de la vista del saló del Suprem. Tot plegat, esperpèntic. Sobretot els advocats de Vox. Res de nou, damunt de la democràcia, la llei. Amb en Ramon Ferrandis, fotoperiodista, hem tastat al Suprem uns xurros o porres madrilenyes, aquesta vegada judicials. En Ramon, que té un ull de fotògraf privilegiat per l’ofici, quan anàvem a agafar l’AVE per tornar a casa, em va ensenyar una sèrie de comerços a prop del carrer Arenal: venien, amb tot luxe de detall, nombrosos objectes i elements religiosos. Vam concloure que, deixant de banda els nostres lletrats, en el Suprem, togues i sotanes es donen les mans en el Madrid de l’Estat, de manera que el nacionalcatolicisme d’alguna o altra forma hi és subsistent. Per això la Constitució és sagrada, la unitat d’Espanya és sagrada i que els testimonis jurin o prometin encara que no diguin veritat és pecata minuta. Déu els perdonarà i també potser, abans, les altes magistratures que són funcionaris de l’Estat al servei de l’Estat. Conec força Madrid i hi ha altra gent diferent que no accepta el tràgala judicial, tot i que la demòcrata i republicana semblen a hores d’ara a les catacumbes. Decebedor. Amb en Ramon, de ben segur, mai com aquesta vegada havia patit d’un Madrid Estat Suprem, mentre ens havíem empassat durant dos dies de judici això: xurros i porres. I cap a casa. A certificar-ho, si cal, per triplicat.

Deixant de banda els nostres lletrats, en el Suprem, togues i sotanes es donen les mans en el Madrid de l’Estat, de manera que el nacionalcatolicisme d’alguna o altra forma hi és subsistent

Empassar-te xurros i porres a Madrid