Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

En el laberint de l’ira i la ràbia

El govern espanyol i les institucions de l’Estat han de deixar d’insistir que el que passa a Catalunya és un problema d’ordre públic

El procés judicial contra els líders independentistes ha construït un laberint de parets ben altes que amaga cap sortida. La sentència del Suprem encara ha aixecat més altes les parets d’aquest atzucac amb maons d’ira i de ràbia. Tant entre els constitucionalistes com entre els independentistes, n’hi ha que procuren no tocar les parets per evitar la fiblada que empeny a la violència. És el cas dels participants en les Marxes per la Llibertat o els que van mostrar el seu disgust fent vaga divendres passat. I és el cas també dels constitucionalistes que fan crides a la calma i a la negociació o que han mostrat la seva solidaritat amb els condemnats pels carrers de Madrid o de Sant Sebastià.

No cal perdre de vista tampoc que els esclats de violència tenen raons sovint espontànies, gens reflexives. Només cal recordar alguns episodis de la transició espanyola, de les protestes dels moviments antiglobalització o del 15-M. La violència s’alimenta de violència i que en aquestes circumstàncies només treuen profit els piròmans amb intencions que no tenen gens en compte el que vol o necessita la ciutadania. Són els que s’autoproclamen avantguarda i cal fugir ben lluny d’ells.

El moviment independentista català no es pot permetre trair la seva essència democràtica, el seu sentit original que defensa que els desacords es decideixen a les urnes. Per això, són benvingudes i necessàries les seves condemnes a la violència desfermada aquests dies als carrers de Barcelona, Girona, Lleida o Tarragona. La desobediència civil podrà ser molesta, però el que no pot deixar de ser mai és pacífica.

Per la seva banda, el govern espanyol i les institucions de l’Estat han de deixar d’insistir que el que passa a Catalunya és un problema d’ordre públic. Han de deixar d’aplicar la recepta basca perquè la majoria de l’independentisme català no ha estat ni és violent. Així, doncs, més Codi Penal, més antiavalots, més detinguts no evitaran que hi hagi gent que vulgui sentir la fiblada de tocar les parets del laberint d’ira i de ràbia. Aquest camí no duu enlloc. Cal política en majúscules.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.