| 09:55
Opinió

Cal honorar les bones persones tantes vegades com sigui possible.

En el record del periodista Jaume Maspons

El 27 de juliol de 2001, ara ha fet 20 anys, el periodista Jaume Maspons i Safont va morir als 45 anys a l’Hospital Virgen de la Arrixaca de Múrcia. No va superar les ferides que va patir en un accident de trànsit quan tornava de vacances amb la família. Va deixar vídua la seva dona, Rosa Pocurull, i orfes dos fills, Bernat i Roger, i orfes també centenars d’amics i coneguts del món social, cultural i esportiu de Granollers i la resta de la comarca. Maspons, una persona humil que procurava fugir de protagonismes, es va convertir en el centre d’atenció de grans mostres de condol. Moltíssima gent va voler acomiadar-se d’ell a les cerimònies del tanatori de Granollers i de l’església de Santa Eulàlia de Ronçana, la seva vila natal. Les seves cendres reposen al coll de Can Tripeta, al peu dels cingles de Bertí, un indret emblemàtic de la família Maspons Pocurull.

Vint anys després de la mort de Jaume Maspons no costa gaire trencar l’adagi de la professió que diu que els periodistes no haurien de ser mai notícia. Maspons, el més gran de sis germans, havia estat mestre de formació i havia treballat, entre altres centres, a l’escola Pereanton de Granollers i al col·legi Jacint Verdaguer de Canovelles. I el 1989 va formar part de l’equip fundacional d’EL 9 NOU, que aleshores havia estrenat la seva edició del Vallès Oriental. Durant set anys va ser el responsable de la secció d’Esports i des del 1997 de les seccions de Cultura i El Calaix. Però és que va deixar petja més enllà del que publicava al diari per la seva manera de ser, sempre atenta i professional; pel seu criteri ètic, sempre al servei de noves iniciatives, fossin als camps i pavellons o als museus i els teatres; i pel seu compromís amb la llengua catalana i la cultura. De forma tranquil·la, amb feina de formiga, Maspons es mullava per la gent, per la ciutat, per la comarca.

Recordar un periodista 20 anys després té sentit? Absolutament. Perquè continua en la memòria de tantíssima gent, perquè continua sent un referent per als redactors d’aquest diari i perquè fins l’últim alè va certificar la seva bonhomia. Va donar els seus òrgans i el seus cor, pulmons, ronyons i fetge es van poder trasplantar. Cal honorar les bones persones tantes vegades com sigui possible.