No ens mosseguem la llengua!
Sovint, navegant per internet, observo que, a bona part de les pàgines web, per donar-te pas a un determinat contingut, et conviden a pitjar un botó on hi diu: “Accedeix.” Si es tracta, posem per cas, d’un manifest per una causa solidària, ja sigui des d’un pamflet o també des d’una pàgina web, de seguida hi apareix aquell: “Adhereix-te”, que et demana que tu també facis causa comuna amb els que ja hi són. I, si es tracta de l’anunci d’un curset o d’una cosa similar, normalment, hi trobaràs aquell: “Inscriu-te” ben destacat, sovint damunt de l’explicació sobre com ho has de fer si hi estàs interessat. Naturalment, si en vols més detalls, segur que també hi ha un botó on hi diu: “Informa’t.”
De casos com els que descric al paràgraf anterior, n’hi ha molts més i tots tenen una característica comuna: el calc tan irresponsable com inconscient de l’estructura del castellà modern, que no exigeix pronom adverbial en aquesta mena de frases com, en canvi, sí que exigeix el català, que fa servir ‘hi’ i ‘en’.
És freqüent observar aquestes omissions en expressions diverses. Sense anar més enllà, no fa gaires dies, una important capçalera en català d’abast nacional, oferia, al seu editorial, una crida a prendre consciència de la precària situació de la nostra llengua arreu dels Països Catalans i, especialment, al País Valencià, on després d’explicar succintament el problema, hi deia: “Què es pot fer?”, en comptes de “Què s’hi pot fer?”, que hauria estat la forma més escaient.
Per tant, benvolgut lector, si gestioneu una pàgina web, un blog o qualsevol contingut similar, fins i tot, en suport paper, com ara anuncis, cartells, manifestos, crides, etc., i us veieu concernit per les meves reflexions, si m’ho permeteu, us aconsello vivament que no us mossegueu la llengua i hi escriviu: “Accedeix-hi”, “Adhereix-t’hi”, “Inscriu-t’hi” i “Informa-te’n”. Així, fareu un favor al manteniment d’aquests dos pronoms que, de moment, encara són imprescindibles en català, però que ja comencen a donar signes de feblesa, com s’observa en casos com els que acabo de presentar. I seria una llàstima que s’acabessin perdent, com ja va succeir en castellà, que feia servir ‘y’, a vegades, fins i tot, accentuat ‘ý’, com es pot veure en aquests dos fragments del segle XIV, que he extret del llibre El conde Lucanor, (segons edició a càrrec de José Manuel Blecua a Clásicos Castalia): “Fallaron una posada muy buena, et una càmara mucho apuesta que ý avía” i “Et non fallaron en su casa cosa del mundo, sinon una arca çerrada; et desque la avrieron, fallaron ý un escripto”.
Una cosa semblant ens passa amb l’altre pronom adverbial català, ‘en’, com ja hem vist a propòsit del sovint defectuós “Informa’t”. És freqüent que referint-se a qualsevol fet, sorgeixin expressions com ara “no m’he adonat”, “m’he oblidat” o “no et burlis”, en comptes de “no me n’he adonat”, “me n’he oblidat” o “no te’n burlis”, que seria el que hi escauria.
Per cert, el castellà antic feia servir la forma ‘ende’ amb un valor semblant al del nostre pronom adverbial ‘en’, però, com ‘ý’, també va caure en desús a partir dels segles XV o XVI, tot i que, en aquest cas, va quedar fossilitzat en l’expressió ‘por ende’, que vol dir ‘per això’ o ‘per tant’.
La diferència, però, és que el castellà va perdre ‘ý’ i ‘ende’ per evolució pròpia i nosaltres estem començant a abandonar els nostres ‘hi’ i ‘en’ per influència del castellà. I això és diferent perquè, en el nostre cas, el procés no ve generat per evolució interna de la llengua, sinó per la força d’atracció del castellà. Doncs bé, si no volem que el català acabi perdent un dels trets que li són genuïns, hauríem de fer el possible per mantenir aquests pronoms, tan nostrats, que també existeixen en altres llengües com, per exemple, el francès (‘y’ i ‘en’) o l’italià (‘ci’ i ‘ne’).
A vegades, tan preocupats com estem, uns quants, per les nombroses ocasions en què els catalanoparlants renunciem innecessàriament a fer servir la nostra llengua, oblidem que també cal parar atenció a la qualitat del model que utilitzem quan la fem servir. Cal que siguem conscients que cada cop que renunciem a parlar català i recorrem al castellà, fem un pas més cap a la desaparició de l’idioma, però també que, quan parlem en català i ho fem amb un model castellanitzat com en els casos que he referit a les ratlles precedents, avancem cap a la dialectalització, que –no ho oblidem– és el primer dels estadis pels quals passa una llengua quan ja ha iniciat el camí cap a la pròpia desaparició.
I encara que el que diré a continuació no tingui res a veure amb els esmentats pronoms adverbials, em sembla que també ve molt a tomb deixar constància aquí d’una iniciativa que ha tingut l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, que ha col·locat estratègicament, en determinats punts del poble, 140 banderoles amb 35 paraules i expressions que se solen dir malament en català. Aquestes hi apareixen ratllades, mentre que les corresponents formes correctes es poden llegir sota mateix en caràcters més grans. Potser, benvolgut lector, penseu que aquestes accions són picar ferro fred, però el fet de trobar-se inevitablement amb aquestes expressions penjades en llocs molt visibles i transitats, dia rere dia, cada cop que hi passes, no deixa de ser un martelleig diari que estic segur que té efectes positius.
Tant de bo, més ajuntaments de Catalunya tinguessin idees similars encaminades a fer un bon ús d’aquesta llengua nostra, que ja comença a necessitar crosses així per caminar de manera eficient. Per tant, voldria, des d’aquí, encoratjar altres consistoris a imitar la bona pensada o a posar-hi imaginació i prendre iniciatives semblants en la mateixa direcció.
Es tracta de procurar no mossegar-nos la llengua tan sovint perquè, així, mossegadeta a mossegadeta, quan la tinguem ben feta trossos, ja no ens servirà per comunicar-nos.
