En la mort de Josep Cardús i Grau
Ha mort el rector de Santa Coloma de Marata i Sant Mamet de Corró d’Amunt, que també era el nostre “oncle rector”, com li dèiem els nebots. Per a la família sempre va ser l’oncle que ens batejava, ens donava la Primera Comunió o ens casava i enterrava. Però sempre vam saber que la seva gran família, i la seva gran passió com a prevere, com a pastor, era Marata primer, i Corró d’Amunt uns anys després.
No és gens fàcil dir-ne res amb brevetat. I algun dia caldrà explicar tot el que se’n sap, per bé que quedarà al cor de molta gent allò que mai no sabrem i va fer en silenci. Certament, va ser un capellà avançat al seu temps, completament identificat amb l’aggiornamento que va proposar el Concili Vaticà II, compromès des del primer pla amb l’ecumenisme europeu i amb els camins de renovació de la litúrgia. Marata aviat va ser una referència a tot Catalunya dels corrents catòlics més oberts al món.
Però mossèn Cardús també entenia que el seu compromís pastoral anava lligat a la defensa dels drets i les llibertats del seu poble. Vull dir, de Marata i de Corró d’Amunt, és clar, però també de la comarca i dels catalans. Va ser al costat de totes les lluites a favor dels pagesos del Vallès Oriental i, amb discreció, va acollir i donar suport a molts perseguits en els anys més foscos, si és que mai els hem deixat enrere. I va estar interessat en tota mena de causes culturals, com les dels occitanistes, però sobretot per la música, amb els seus concerts a Marata, sempre plens a vessar… a les 10 del matí.
El papa Francesc, en qui mossèn Cardús tenia posades moltes esperances, escriu a la seva darrera carta encíclica Germans tots que “si no aconseguim de recuperar la il·lusió compartida per una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns, la il·lusió global que ens enganya caurà ruïnosament i deixarà moltes persones a mercè de la nàusea i del buit”. Just aquesta va ser la missió que des de ja fa més de 60 anys mossèn Josep Cardús va practicar sense treva i amb tossuderia.
Com ell mateix escrivia en el text d’una conferència que va fer a la Casa de Cultura Sant Francesc de Granollers l’1 de desembre de 1961, quan tot just feia quatre anys que havia arribat a Marata, “a Marata hi vaig arribar enamorat, i encara em dura l’enamorament”. I els que l’hem estimat, sabem que aquest enamorament encara era viu, i que havent posat el nom de Marata al món, des de Marata va estimar tot el país.