En Mic
El divendres 9 de gener passat vaig sortir de casa per anar a comprar en Mic. Ja havien passat els Reis d’Orient, però desitjava tenir el nino de peluix que, juntament amb el seu gran amic Cinc Segons, surt diàriament als dibuixos animats del canal SX3 dedicat als més petits i que també enlluernen als que no ho som. La veritat és que no vaig ser capaç de demanar-lo a la carta de Ses Majestats perquè no es riguessin de mi.
Vaig visitar cinc botigues de joguines i no el tenien enlloc. “S’ha exhaurit”, em va explicar una venedora contundentment. Mentre anava ja cap a casa de tornada amb el cap cot, vaig trobar la Pepi, una amiga de joventut, que em va dir que no calia que el busqués perquè ella tampoc no l’havia trobat per al tió de Nadal. No vaig gosar dir-li que era per a mi. Ara estic a l’espera que potser un dia tot passejant per algun lloc el pugui trobar mig amagat per donar-me una sorpresa.
Enmig de tantes guerres, injustícies, odis, fam… i capitostos que semblen sortits d’una pel·lícula de terror, tenir a casa en Mic per poder-lo amanyagar i abraçar-lo és una alegria. Diuen que quan ens fem grans tornem a la infantesa. Segurament que sí. Ho admeto. Però també és cert que enmig de tot plegat, de tanta desgràcia, poder tenir a les mans un personatge que sempre somriu amb els seus ulls negres tan vius, el nas de color cirera, les orelles verdes per escoltar, els braços per estrènyer-lo a tota hora, les cames llargues per portar-lo allà on vagis i amb un melic cridaner, que recorda la seva cançoneta Mac, mec, mic! Toca’t el melic, fa salivar.
De tota manera, saber i comprendre que enmig de tantes tauletes, ordinadors, mòbils esplèndids, jocs electrònics de tota mena, no es troba el Mic és sincerament d’agrair. I pensar que encara suren sentiments entranyables per un peluix em fa veure el cel més blau.
Ara que ja tenim les andròmines del Nadal endreçades i les figuretes del pessebre a la caixa de cartró, on viuen tot l’any, em pregunto on estan millor, si a la caixa o enmig de la molsa, la palla i les quatre herbes mal posades mentre senten tots els dies el telenotícies.
Els bon records de les festes nadalenques, Cap d’Any i Reis encara bullen al cap i les emocions viscudes van d’un lloc a un altre. L’escudella, la carn d’olla, els quatre torrons i les neules ja estan exhaurits. Les bledes tornen a treure el cap de l’olla. Tornem a poc a poc a la normalitat, encara que tingui la sensació d’espai interior buit.
Les copes del bon vi i les copes del cava tornen a la vitrina –al final sempre se’n trenca alguna–, fet que em fa recordar el que deia la mare: “A cada bugada es perd un llençol.” Són les copes que any rere any s’aixequen per desitjar-nos el millor amb tota la il·lusió i a voltes amb el cor mig encongit i algun record estrany i aspre d’aquell brindis que no es troba mai i que enmig de la xerinola continues rient i celebrant com si tal cosa. No passa res.
Tornem a començar l’any i cauen les notícies amargues d’arreu del món. Hi ha països i comunitats enfrontades i l’amarga sensació que tant tens, tant vals, mentre observem els carros dels nois que recullen ferralles per poder sobreviure. Nois que han fugit del lloc on van néixer on només suquen pa els seus poderosos mandataris, a molts dels quals es fan reverències.
La natura pateix i així ens ho demostra. L’esglai de l’escalfament global ens pertorba. Ai, d’aquesta Terra nostra que és única, que està plena de belleses i que estem matant a garrotades.
Mic, on ets? Et vull per omplir les hores baixes i que ens regalis, si us plau, somnis a petits i grans per uns instants, perquè sempre, sempre, queden una espurna d’infantesa entre la forta solidesa dels anys.