Era com li deien a en Jaume Baqué, hortola de Caldes de Montbui que havia guanyat un gran prestigi

El rei de l’enciam era un motiu que aplicaven –fa més de 10 anys– a en Jaume Baqué, hortolà de professió i de Caldes de Montbui, que havia guanyat un gran prestigi –tant ell com els seus dos fills– en el conreu i la venda del tipus de verdura coneguda com a enciam llarg o romà.

Els primers temps, l’explotació dels Baqué va prosperar en terres de secà, tant a l’estiu com a l’hivern, i més endavant la van regar amb aspersors. Cada any la suma total de l’horta solia arribar a la quantitat de 50.000 a 60.000 unitats i fins i tot en alguna altra ocasió s’havia parlat d’un milió d’enciams, tots ells de qualitat excel·lent. Només cal parar atenció en el fet que el camió que transportava la mercaderia en alguna ocasió ja l’havien venut abans d’arribar als mercats. L’esmentat gènere no es venia sol sinó entre altres productes de l’horta. Però, vaja, el que més èxit tenia era l’enciam romà.

La llavor emprada per als camps d’en Jaume Baqué era calderina per tots costats i conreada per uns hortolans de llarga tradició i experiència, mestres autèntics en la seva preparació. Per tant, el planter era d’una qualitat suprema, cosa que suposava no tenir competidor. El resultat final del conreu obtenia tres mides: la gran, la mitjana i la petita, i, segons la grandària, es pagava un preu o un altre. El calibre, però, no tenia cap influència sobre la qualitat.

Cinc hectàrees de terreny era l’espai que s’ocupava per al conreu dels enciams. Temps enrere, la sembra de la llavor l’havien feta a mà, però més endavant van optar per fer-ho amb maquinària per millorar-ne la producció. Un tractor, una estripadora i uns corrons els facilitaven la feina. El mètode de la sembra es desenvolupava de la següent manera: en Joan, el més gran dels fills i el qui més temps hi va treballar, conduïa el tractor, i el pare, assegut sobre uns coixins a l’estripadora, repartia la llavor amb molta perícia. Els corrons, posats darrere l’estripadora, cobrien la llavor.

Una vegada la llavor havia brotat, la seleccionaven i la tapaven amb un potet per protegir-la dels herbicides que s’aplicaven per netejar els enciams sobrers del voltant i les males herbes. Amb aquesta estratègia, la terra quedava neta de competidors. Una cop l’enciam ja havia crescut, el lligaven amb gomes i cuidaven que les fulles quedessin planes i aplegades perquè el fullam intern quedés tapat i es transformés en blanc i tendre. Tot plegat buscava que el producte tingués bon aspecte als mostradors dels llocs de venda.

OCUPACIÓ DE SOL A SOL
L’horari de feina era força intens i es dormia més aviat poc. Només ens cal tenir present que a 2/4 d’1 de la matinada ja eren a mercat amb tot el gènere carregat al camió i, a continuació, descarregat per als compradors –botiguers d’ofici– perquè aquests poguessin oferir els enciams amb les millors condicions als seus establiments i parades ben d’hora del matí. Els nostres amics es repartien els llocs de distribució. El pare anava al mercat de la Mancomunitat, el que avui es coneix com a Mercavallès; i el fill gran es dedicava al mercat menut: mercats de plaça com els de Sabadell o Terrassa i fins i tot el Pryca, que era una cadena d’hipermercats fundada el 1976 i que gestionava el grup francès Carrefour.

En èpoques d’hivern i de nevades, tot i havent acudit als mercats puntualment, la clientela no apareixia i llavors es perdien els enciams i les hores esmerçades. Però això passava molt de tant en tant, i creieu-me que no hi havia subvencions per apaivagar el cop. Com es pot veure, es tractava d’una feina dura de rosegar, però la insistència dels nostres amics, que no defallien sota cap pretext dins aquest nucli actiu i familiar, els donava uns resultats ben merescuts. La mort del pare va fer que s’estronqués aquesta comesa.

En Joan, qui es mantingué fins al final al peu del canó –i amb el qual m’honora una gran amistat– em comentava l’estima que sentia la nissaga dels Baqué amb la professió de pagès. I em deia que mai la terra no havia estat un patiment per a ells. Al contrari, la treballaven a cor què vols, amb gust i ganes. Allò que explica m’ha portat a pensar sempre que el nostre protagonista duu orgullós l’aurèola hortolana des de ben petit. La seva vocació de pagès l’ha portat –com a tant d’altres– a ser agraït amb la terra que el sustentava i, al mateix temps, tant ell com la seva família, l’han fet fruitar: una altra bona manera de crear model i exemple de país.