Hi ha un greu error estès, sobretot entre la classe política i judicial, de fer les coses sense consultar els experts, en aquest cas científics

El govern espanyol ha decidit allargar la vida de la central nuclear d’Almaraz, Càceres, fins l’any 2030, a la qual probablement seguiran la resta de sis centrals de l’Estat espanyol, entre les quals les tres de Catalunya: Vandellòs II, Ascó I i Ascó II. Aquesta decisió s’ha pres en previsió de l’augment del consum energètic dels propers anys i no hauria de sorprendre ni aquí ni enlloc del món tenint en compte les dites previsions. Pel que fa a Europa, a causa del canvi climàtic, països que no tenien necessitat d’aire condicionat ja es plantegen d’instal·lar-ne. Això suposarà un augment de la demanda energètica que no es pot satisfer amb les energies renovables, sense tenir en compte la demanda atribuïble al creixement industrial. Les renovables cal aprofitar-les a fons i incrementar-les, però no n’hi ha prou.

Actualment, l’única font que pot afrontar la creixent demanda és l’energia nuclear. Les centrals nuclears de darrera generació han augmentat el seu rendiment de tal manera que els residus que generen són cada vegada més minsos. D’altra banda, la seva seguretat és equivalent o superior a qualsevol indústria convencional; Txernòbil o Fukushima van ser errors de construcció i de localització respectivament. França, el país amb més centrals nuclears, no ha patit mai cap accident greu; la participació nuclear en la generació d’energia és del 67%. A l’Estat espanyol és del 18,5%. Les centrals nuclears espanyoles ens van salvar quan l’apagada de 2022. No emeten gasos d’efecte hivernacle i la Comissió Europea va declarar verda l’energia nuclear.

Els grups ecologistes, que no ecòlegs, estan entrant en contradiccions de manera que s’oposen a l’allargament de la vida d’aquestes centrals i d’altra banda s’oposen, no sense raó, al parc eòlic del golf de Roses o al Plater. Aquest és l’anagrama del Pla Territorial Sectorial per a la Generació Elèctrica, Eòlica i Fotovoltaica de la Generalitat de Catalunya que ordena on s’han d’instal·lar els parcs d’energies renovables. Al Plater s’han presentat nombroses al·legacions per part de municipis i particulars, car en molts casos provocarien la destrucció de territori agrícola. Al Vallès Oriental aquest pla amenaça de cobrir un 15% de la seva superfície, majoritàriament terrenys fèrtils per al cultiu.

Hi ha un greu error estès, sobretot entre la classe política i judicial, de fer les coses sense consultar els experts, en aquest cas científics. Aquest fet s’ha fet palès pràcticament en totes les cimeres sobre el canvi climàtic que han anat fracassant perquè han prevalgut els interessos polítics pel damunt dels criteris científics representats pel IPCC, sigles en anglès del Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic. En un altre ordre de coses, podríem establir un paral·lelisme entre el bon ús de la intel·ligència artificial, o dels drons, i l’energia nuclear. En tots aquests casos el que podrien ser unes eines útils per al progrés de la humanitat es converteixen en una amenaça. Els arsenals nuclears amb fins militars haurien de ser destruïts. En canvi, el seu ús amb fins pacífics no tan sols garanteix la satisfacció de la demanda d’energia sinó que alguns subproductes dels reactors, com són alguns radioisòtops, són molt útils en el camp de la medicina o de la indústria.

Com hem vist més amunt, a França, el 67% de la producció d’energia és d’origen nuclear. L’Estat espanyol té un acord amb aquell país veí d’intercanvi d’electricitat segons els moments de sobrant o manca de cada una de les parts. Quan a la nostra banda hi ha falta d’electricitat, la rebem de França, on la seva generació majoritària és nuclear. Ens trobem, doncs, davant la incoherència que mentre el govern espanyol té un pla de tancament de centrals nuclears recorre a França per abastir-se de les seves. Les decisions a mitjà i llarg termini estan bastant clares.

Tot el que s’ha dit fins aquí es queda curt si tenim en compte que el futur de l’energia nuclear rau en el sistema de fusió. Explicat breument i bàsicament, l’actual sistema de funcionament dels reactors es basa en la fissió, o sigui en el trencament d’àtoms deixant residus que, solament en part, són utilitzables. En canvi, el sistema basat en la fusió, tal com els seu nom indica, uneix àtoms alliberant una enorme quantitat d’energia, essent la que s’aprofita. Aquests àtoms són isòtops de l’hidrogen, el segon element més abundant a l’univers; no com l’urani utilitzat en la fissió, que és un recurs d’origen mineral i, per tant, limitat. Però aquest no és el principal avantatge dels reactors de fusió, sinó el fet que no deixen pràcticament residus, a banda de l’enorme alliberament d’energia.

La tecnologia de fissió està en fase experimental però molt avançada. Això no obstant, ha d’afrontar dos grans reptes: l’alta temperatura d’ignició per iniciar la reacció en cadena (uns 100 milions de graus centígrads, com a mínim) i les enormes inversions (uns 50.000 milions de dòlars). Aquesta experimentació, programa ITER, es fa a prop de Marsella participant-hi la Unió Europea, els Estats Units, la Xina, Rússia o el Regne Unit, entre d’altres.

Per dur a terme la transició energètica exigida pel canvi climàtic cal passar dels combustibles d’origen fòssil a energies netes. Les renovables no són ni de bon tros suficients. Sí que ho són les nuclears. No s’hi valen demagògies de mal pagador, si volem sobreviure tot progressant cal que toquem de peus a terra. Els experts diuen que el futur està en les petites centrals termonuclears o de fissió que, a banda d’inversions més assequibles, ofereixen autonomia energètica. Prenem nota.