L’estendard de l'Orfeó Feliuà, obra de l'arquitecte Antoni Gaudí, va ser un encàrrec de l’industrial tèxtil Emili Carles Tolrà

El notari i bon amic Agustí Ferran em va explicar, en primícia, que un avantpassat seu, el doctor Ferran, havia descobert dues vacunes, una contra el còlera i l’altra contra la tuberculosi, i que per falta de recursos econòmics no en va poder patentar cap de les dues. Serien els immunòlegs francesos, que per la seva banda també havien aconseguit les fórmules, els qui l’hi van passar al davant, a l’oficina de patents. El notari, per deformació professional, donava fe que dels invents i creacions, per atribuir-te’n la paternitat cal que siguin validats pels organismes competents, altrament hom corre el risc que esdevinguin feines malaguanyades. Quan el 1885 a tot Espanya es declarava una terrible epidèmia de còlera, el doctor Ferran va provar la vacuna: primer amb la seva pròpia família, i amb èxit, i després, gràcies a la inoculació massiva, al País Valencià es van salvar moltes vides. No podem dir el mateix del que va passar a Barcelona, on el pollo de Antequera, malnom que li donaven al ministre de Governació Romero Robledo, va prohibir aquella campanya amb la nova vacuna del doctor Ferran. El brot de còlera va causar la mort de 6.419 persones. Per la por del contagi, l’arquitecte Antoni Gaudí, que aleshores tenia 33 anys, es va traslladar a Sant Feliu de Codines i s’hostatjava a casa d’en Francesc Ullar Roca, un terratinent que tenia un ampli cercle d’amistats. Ullar, tot i ser de pagès, era un amfitrió dels que ja no en queden i sembla que no va voler cobrar-li mai ni cinc a Gaudí. Potser per aquesta gentilesa –recordem que aleshores Gaudí anava de feina fins al capdamunt, ocupat en el primer projecte de planta de la Sagrada Família i en la realització de l’altar, sagrari i reliquiari– va córrer la brama que va dissenyar una taula de menjador per Ca n’Ullar. A Ca n’Ullar, cal dir-ho, no han trobat mai ni la referida taula ni un esbós ni un croquis que ho pugui acreditar. Al Vallès Oriental se li atribueixen a Gaudí escassos projectes. Un dels que queda clar, ja que els honoraris a l’arquitecte van ser abonats per Joaquim Maria Gassol de Sentmenat, que va ser qui li va encarregar la feina, és el projecte per a la millora d’una mina i sèquia a la riera de Caldes de Montbui (1878). Pel que fa a la restauració de l’església gòtica de Sant Esteve de Granollers, el 1879 i en el decurs d’una visita col·lectiva, Gaudí va donar el seu parer sobre com ell ho enfocaria, fent èmfasi en què s’hauria d’esbotzar una fortificació que s’hi havia adossat durant la carlinada. Gaudí, no obstant això, no va intervenir en la restauració. Tampoc se li pot atribuir amb garanties la construcció de la torre de Damià Mateu coneguda com la Miranda a Llinars (1906). A l’arxiu de l’arquitecte Francesc Berenguer Mestres es conserva un dibuix amb el títol Torre Mateu, Llinars i Berenguer, col·laborador de Gaudí, s’assenyala a ell mateix com artífex de la obra. L’arquitecte Joan Bassegoda Nonell, al seu llibre El gran Gaudí, escriu: “Se li va demanar a Gaudí que fes el projecte d’una fàbrica de teixits. Tot i que Gaudí va donar algunes idees, la fàbrica es va fer d’una altra manera i es va acabar el 1901.” Es tracta de la fàbrica Roca Umbert a Sant Feliu, que li deu el nom al matrimoni de Joan Roca Cassart i Maria Umbert Ventura. Més d’una vegada s’ha insistit a atribuir-li’n l’autoria, però al seu llibre L’estendard de l’Orfeó Feliuà Ramon Casalé i Francesc Garriga escriuen: “No hi ha cap constància documental que Gaudí hi col·laborés i, segons el parer de diversos experts en l’obra gaudiniana, asseguren que no es veu cap element gaudinià a la fàbrica Roca Umbert.” Per la seva part, l’arquitecte Isidre Puig-Boada, deixeble de Gaudí i codirector de les obres de la Sagrada Família, en una entrevista concedida a la revista La Pinya (1982), quan se li pregunta per l’autoria de Gaudí a la fàbrica Roca Umbert, diu: “No, això no es cert. La fàbrica és d’estil Chicago, amb aquells grans finestrals i el sistema d’arcs [...]. En Gaudí és probable que hagués assessorat als qui la van fer, però com a molt algun consell, no pas més. Per tant, a Gaudí només se li pot atribuir l’estendard de l’Orfeó Feliuà.” És evident que tothom desitjaria que, al seu poble o ciutat, a Gaudí li haguessin encarregat la construcció d’un parc idíl·lic –com el Park Güell– o una casa de somni –com La Pedrera–, però les coses són les que són i la tossuda realitat s’imposa. A l’imaginari popular i en tertúlies s’expliquen més que no es confirmen anècdotes de l’època en què Gaudí va ser a Sant Feliu; quan aprofitava les taules de marbre del Cafè de Baix per dibuixar-hi a sobre projectes concebuts en moments d’inspiració, la qual cosa sembla que emprenyava molt l’encarregat del cafè, que a més de la feina pròpia del bar havia de netejar tot el que aquell bon home embrutava. I així, doncs, com que el del bar ho netejava –i ara torno a citar la sentència del notari Agustí Ferran– n’esborrava la patent. L’ESTENDARD DE L’ORFEÓ FELIUÀ, Sí “Al cel, tots serem orfeonistes”, havia escrit Gaudí al llibre de signatures de l’Orfeó Català. Al ben documentat llibre de Casalé i Garriga detallen profusament diversos fets que avalen l’autoria de Gaudí en el disseny d’aquesta peça, que data del 1900. L’ historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle, autor del pròleg del llibre, diu: “Tots els experts en l’obra de Gaudí, els històrics i els contemporanis, coincideixen en trobar-hi els trets d’identitat més genuïns de la creació gaudiniana.” En realitat, ja hi havien fet referència arquitectes com Josep Francesc Ràfols, Joan Bergós, Joan Matamala, Lara Vinca Massini, Tokutoshi Torii, César Martinell, Joan Bassegoda o Isidre Puig-Boada. L’estendard va ser un encàrrec de l’industrial tèxtil Emili Carles Tolrà, tot i que la idea de regalar-lo a l’Orfeó Feliuà va ser de la seva tia Emilia Carles-Tolrà, marquesa de Sant Esteve de Castellar. Al pal hi ha una placa metàl·lica amb la raó social Hoyos Esteve i Cia. Claudi Hoyos, igual que Gaudí, pertanyia al Cercle Artístic Sant Lluc, havia treballat amb ell i era col·laborador habitual. Els extrems de la creu són rematats per pinyes pinyoneres –un clar referent a Sant Feliu del Pinyó–, el disc que representa una roda de molí i la palma i el llorer, com a símbols del martiri de sant Feliu l’Africà. També Francesc Mirabent autor de l’himne de l’Orfeó Feliuà en deixa constància: “Fins tenim a la vegada / ric joiell per tornar a lluir / bé és relíquia venerada / la senyera d’en Gaudí.” Aquesta joia d’en Gaudí ha viatjat per diverses ciutats importants amb motiu d’exposicions relacionades amb la cultura de Catalunya: Madrid, Nova York, Nagoya, Barcelona i actualment es pot contemplar al Museu Municipal Can Xifreda de Sant Feliu, on hi té la seva seu.

L’estendard de l'Orfeó Feliuà, obra de l'arquitecte Antoni Gaudí, va ser un encàrrec de l’industrial tèxtil Emili Carles Tolrà

Enigmàtic Gaudí