Enlloc com a casa
El temps passat porta més a la reflexió que a la nostàlgia. És la impressió que trec de la visita a l’exposició de Weronika Gesicka a Roca Umbert titulada “No Place Like Home” (‘Enlloc com a casa’). Un treball de l’artista polonesa sobre fotografies antigues que, manipulant-les digitalment, transforma el fet de la contemplació de la imatge en una reflexió actual que et canvia la mirada. Parteix d’imatges familiars, d’escenes típiques d’àlbum de fotos per convertir-les no en una dolença de l’enyorament del passat sinó en una visió d’imatges incoherents, surrealista, que forcen una visió crítica del temps recorregut fins al present. Una família beneint la taula amb caretes i aliments de plàstic, o muntant un puzle on a mesura que van col·locant les peces són ells mateixos que és converteixen en puzle…, una nena en braços d’una nina amb evident intercanvi de personatges…
Arribat aquí, contagiat ja de la idea, mentalment hi poso la imatge del retrat de la família Mozart (Della Croce, 1780) i penso en l’àlbum de música que Leopold Mozart va fer per a la seva filla Nannerl, prodigi musical no cultivat, i del qual també va aprendre el seu germà Wolfgang. I em faig una altra imatge, no pas visible en aquest cas, sinó audible, i general, de la interpretació musical de la música del passat. Què fem els músics en interpretar que no sigui revisitar, reflexionar sobre el pensament sonor del passat? No és l’acte del concert en si una actualització contemporània de l’obra?
En una altra de les imatges de Gesicka, els membres de la família estan feinejant al jardí, uns amb les cames plantades a terra, d’altres formant part de les plantes. I em torna a venir la família Mozart a l’entorn del piano, amb la mare en un retrat dins el retrat perquè ja falta, i el tema inicial del primer moviment –Allegro vivace– de la simfonia Júpiter del fill petit, que és d’una murrieria que també observo en Gesicka.
Comença amb tres notes a l’uníson de tota l’orquestra, amb la segona i tercera notes corroborades amb una esgarrapada ornamental com qui posa una palada de terra en plantar un arbre. Després d’aquest Déu-vos-guard, un breu silenci, i apareixen tres parelles de notes delicades que són com flors miraculosament sorgides de la fortalesa de les palades inicials. Dos estats emocionals en un sol tema, breu, concís, que generarà una peça plena de contrastos, de temes oposats, que ens interpel·len contradictoris, dialogants. Ingredients de sobres perquè cada vegada que s’interpreta sigui diferent, perquè cada director i cada orquestra en faci una lectura pròpia, una reflexió sonora intransferible, única. I és que si hi ha una música que susciti lectures imaginatives és la de Mozart perquè mai ningú com ell ha treballat la música amb tants temes diversos, amb tants caràcters oposats dins una mateixa obra i tan ben resolts. Si tenen temps escoltin encara que sigui uns minuts del primer moviment de la versió de Nikolaus Harnoncourt amb la Filharmònica de Viena, o de John Eliot Gardiner amb l’English Baroque Soloists, o la de Claudio Abbado amb la Orquestra Mozart… O una de més recent com la de l’Aurora Orchestra, una orquestra de joves virtuosos que fa del fet de tocar de memòria una raó d’interpretació, en una sessió als Proms de la BBC de 2016 amb explicacions intel·ligents i participatives, i tocant de manera impactant.
L’escriptor Elias Canetti deia que la música és la veritable història de la humanitat, perquè ens parla a través de les emocions. Weronika Gesicka, a través de les seves imatges re-pensades, també.
