Llegir és imprescindible per poder parlar bé i poder entendre la grandària i profunditat del món

Fragment de 'Paisatge de tardor' (1923), dibuix de Ramon Roqueta (1890-1943) / Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) S’està acabant un altre curs i no vull fer-ho sense tornar a parlar del llegir. Llegir, escriure i comptar són ensenyaments bàsics que encara donen una raó de ser a l’escola. N’hi ha d’altres, òbviament, com ensenyar la convivència en una pluralitat ben diversa i cada dia més complexa. Però vull acomiadar-me del curs escolar parlant de llegir. Llegir és imprescindible per poder parlar bé, per informar-se i poder entendre la grandària i profunditat del món, per comunicar-se de forma més clara, precisa, completa i pertinent. Llegir pot resultar imprescindible per trobar consol en les paraules ja dites, en els pensaments ja pensats. Hom no pot pensar per si mateix si mai no ha entrat en contacte amb el pensament d’aquells que l’han precedit. Furgar en el pensament aliè permet aprendre a pensar per una mateixa, però això només es pot fer en la calma de la lectura. Hom indaga en el pensament dels altres llegint molta literatura, abundant filosofia, història, antropologia o geografia, la necessària política o l’economia imprescindible. En les lectures triades, hom pot adquirir nocions de medicina, biologia, física quàntica i un llarg etcètera de disciplines que van configurant la seva singular concepció del món i de l’ésser humà; cada camp de coneixement aporta una visió diferent, de la mateixa manera que cada llengua és una forma de concebre i explicar el món distinta. Avui es consumeixen viatges sense convertir-se en viatger i es llegeix sense convertir-se en lector i és justament això el que ens cal cercar: ensenyar a llegir per convertir-se en persona llegida. Em sembla que ser-ho pot ser útil per fer-se un xic més tolerant, per poder pensar abans de parlar, perquè, com diu l’Emilio Lledó, sigui més important pensar què es vol dir que dir el que es té ganes de dir. Lledó afirma que no hi ha llibertat d’expressió sense llibertat de pensament. Reivindico llegir per aprendre a trobar la paraula de consol per aquell altre que hom estima i està desconsolat. Aprendre a llegir mostra que els silencis, les aturades en la lectura, són tan importants com el so de les paraules. No hi ha bona lectura sense bones, a vegades llargues, pauses. Fa pocs dies Najat el Hachmi parlava, en un article al diari Ara titulat de manera provocadora “Matar lectors”, del fet que s’hagi anat separant la llengua de la literatura i de l’error que, a parer seu, ha comès el Departament d’Educació traient les lectures obligatòries de la prova d’accés a la universitat (PAU). Najat diu que “fer llengua sense literatura és com menjar liquats els nutrients necessaris en comptes de degustar plats saborosos”. Jorge Semprún, en més d’una de les seves publicacions sobre l’experiència al camp de concentració de Buchenwald, parla del valor de la poesia com a salvavides. Recordar i poder recitar de memòria poesies apreses era per a ell una via de salvació, una manera de connectar-lo a la seva vida anterior, la d’estudiant de Filosofia a la Sorbona, la de moments de goig intel·lectual, la de la vida normal d’aquell que pot i ha decidit estudiar. Recordar i recitar mentalment un poema après en anys d’escola i universitat eren per a ell l’escletxa de llibertat que es podia permetre bo i estant pres i li va servir d’alè de futur. Si arribés el cas, què podríem recitar-nos nosaltres? I els nostres deixebles? Són i han estat moltes les veus sàvies que han avisat o que encara ho fan de la degradació de la llengua i la literatura. Em ressona l’Adeu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats (Galàxia Gutenberg, 2012) d’en Jordi Llovet; el seu llibre no és només una crítica al funcionament de la Universitat sinó un rèquiem per les humanitats. Llovet és un fi traductor i un agut crític literari que sap quin és el valor de llegir i de mostrar camins per a bones lectures. Em retruquen també les paraules de Carme Junyent dites en entrevistes concedides els darrers anys de la seva imparable lluita pel català, una llengua amenaçada. Junyent a El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020) diu que el català corre perill, està amenaçat, però que encara som a temps de salvar-lo. Junyent era una extraordinària lingüista i una estudiosa de les llengües amenaçades arreu del món i ella vincula a la perfecció el llegir, l’escriure i el parlar. El filòsof Emilio Lledó, un intel·lectual admirable i lúcid, sempre ha afirmat que a ell el reconforta dialogar amb els clàssics, en especial en moments de soledat i tristesa o en moments de caos com el d’avui. Assegura que no acaba d’entendre el món d’ara, però que s’esforça a continuar llegint per copsar-ne alguna cara desconeguda i penetrar un xic més en la seva comprensió. Divendres passat Josep Maria Esquirol, en la lliçó magistral del festival d’art i paraula Opera Aperta de Granollers, deia que la paraula, el llenguatge, fan possible dues accions límit: prometre i perdonar. Si volem, com diu Marina Garcés –a El temps de la promesa (Anagrama, 2023)– que la promesa sigui “un exercici de la imaginació capaç de reordenar la realitat i els seus possibles a partir d’un compromís i un vincle en un temps compartit”... Si volem que el perdó, paraula límit segons Esquirol perquè es projecta sobre la irreversibilitat del passat, ens faci persones profundament afectades pel patiment humà de tantes i tantes víctimes de guerres i violències i que ens genera el desig del “mai més”... Si volem poder imaginar futurs mínimament vivibles per a les noves generacions... Si és així, ens cal guanyar al temps, cosa només possible perdent molt temps llegint i ensenyant a llegir. Llegir i recitar, de memòria si escau, que no fa cap mal, ben al contrari, de gran s’agraeix recordar poemes apresos en la infància. Hom facilita el gust per la lectura si posa lectures diverses i adients a disposició del futur lector i si ell mateix es disposa serenament i ordinària a llegir. S’ensenya a llegir llegint! Com tots els rituals, els fills o els deixebles no l’aprenen perquè no el veuen practicar. Com en el ritual higiènic de rentar-se les mans abans de menjar o les dents després de fer-ho, llegir ha d’esdevenir un ritual après des de ben menuts. Un ritual que té el seu temps personal i el seu temps compartit. Temps! Que mai no serà temps perdut. 'Paisatge de tardor' (1923), dibuix de Ramon Roqueta (1890-1943) / dipòsit: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)

Llegir és imprescindible per poder parlar bé i poder entendre la grandària i profunditat del món

Ensenyar a llegir