Cada llamborda amb el nom d’un deportat gravat és un “Mai més!” al feixisme escrit en lletres vermelles. Cada “Aquí visqué” és un clam a la vida i a la llibertat

És cert que a la vida molts dels camins que prenem solen ser fruit del mer atzar i que, en canvi, sense que ens n’adonem, a voltes, ens acaben conformant tal i com som. Va ser més aviat de manera fortuïta que un dia vaig topar amb la realitat dels granollerins deportats. Malgrat que l’horror dels camps de concentració forma part d’un imaginari molt difós, la possibilitat que aquest hagués estat el destí d’alguns dels meus conciutadans m’era totalment inversemblant. Persones senzilles, ordinàries i humils –com tots nosaltres– que van ser engolides per la barbàrie més deshumanitzada –i deshumanitzadora– que és el nazisme. Aquest diumenge passat, gràcies a la feina de l’Arxiu, de l’Ajuntament i de Can Jonch Centre de Cultura per la Pau, Granollers va retre homenatge a set d’aquests deportats en un acte molt emotiu. M’agradaria aprofitar l’ocasió per compartir un parell de reflexions sobre el que aquestes persones i les seves famílies m’han ensenyat durant aquest temps. Si alguna cosa he après és que la millor manera de reconèixer aquests deportats, de tornar-los la veu, és parlar de com van viure i no de com van morir. Si ens haguéssim de quedar amb una sola qualitat per definir el nazisme, aquesta seria sens dubte la seva capacitat de deshumanitzar les persones. Tant era així, que quan els deportats arribaven als camps se’ls separava dels seus éssers estimats, se’ls prenien els seus afectes personals, se’ls esborrava el nom i, a canvi, se’ls atorgava un número. És per això que tornar-los el nom, la identitat, la paraula, posar-los cara i donar-los vida és, en definitiva, tornar-los la part de humanitat que el feixisme va pretendre arravatar-los. Perquè aquestes persones van entendre que el significat de viure anava més enllà del de simplement habitar o de residir –en un sentit físic– en un poble o una ciutat. Viure volia dir, per a ells, donar vida, estar compromesos amb el seu entorn. Amb unes idees polítiques, sí; però especialment amb el que aquestes idees suposen quan s’apliquen a la quotidianitat, amb la voluntat de dignificar el seu voltant. És per això que cap d’ells no va ser dirigent polític de primer ordre. Molts ni tan sols no van tenir cap càrrec de partit; però, en canvi, des de l’esfera més humil, local, de poble, van mantenir les seves conviccions de la manera més ferma. EL CIUTADÀ LLETUGA Al llibre de memòries La pols de l’oblit, Amador Garrell parla del “Ciutadà Lletuga”, molt conegut al Granollers dels anys trenta i implicat en la vida cultural i política, i lamenta no haver sabut mai “què se’n va fer”. Es tracta ni més ni menys que de Francesc Abelló, un dels granollerins deportats que, després d’exiliar-se, va desaparèixer de la ciutat sense deixar rastre, si més no per als seus veïns. Aquí resideix, en certa manera, el dramatisme d’aquests deportats: en la seva desaparició de l’esfera pública, en l’oblit que va planar després d’haver dedicat la vida a la comunitat. I és que, a casa nostra, el feixisme va tenir dues victòries: la primera, en deportar aquests republicans als camps de concentració; la segona, en enterrar-los sota les cendres de l’oblit. I és que l’oblit –i més quan és resultat d’un silenci forçós i imposat– és la mort absoluta. És per això que retornar-los la veu és en certa manera retornar-los a la vida. I fer memòria és combatre la por, la violència i la mort imposades pel feixisme. Montserrat Roig deia que “si no tornem la paraula a aquells qui l’havien de tenir quan els pertocava, mai no la tindrem en la seva totalitat”. Aquests set deportats van dedicar la seva vida a la lluita per allò comú; i és per això que fer-los presents a l’espai públic –tal i com ho ha fet el projecte Stolpersteine– és fer presents les seves reivindicacions allà on pertoca que siguin, des d’on van ser pensades i dutes a terme, a peu de carrer. L’espai públic és des d’on es construeix qualsevol ciutat, qualsevol comunitat, el lloc des d’on es forgen els vincles entre les persones i es construeix allò comú; i és aquí que cal reivindicar-los per fer una societat més justa. Com avançar cap a la justícia si no és d’entrada reconeixent els qui van ser assassinats per reclamar-la? Cada llamborda amb el nom d’un deportat gravat és un “Mai més!” al feixisme escrit en lletres vermelles. Cada “Aquí visqué” és un clam a la vida i a la llibertat. Cada paraula de memòria és un pas més cap a la dignitat. I tanmateix, la mostra de dignitat i coratge que més m’ha captivat ha estat la de les famílies amb qui he tingut la sort de parlar. La seva empenta per tirar endavant, la seva fermesa per mantenir-se fidels a uns ideals i la serenitat amb què convivien amb el dolor han estat per a mi una lliçó de vida. Mai podré acabar d’agrair-los prou que m’hagin acollit amb els braços oberts, de manera totalment desinteressada i que m’hagin fet sentir com a casa. Mentre escric aquestes paraules, però, m’és inevitable pensar en la distància abismal que encara ens separa d’aquesta justícia. Aquests darrers anys, hem pogut veure altre cop camps de refugiats, persones innocents fugint d’un conflicte absurd –com ho són totes les guerres–, i també la degradació de la democràcia en forma de violència d’Estat, d’empresonaments, de politització de la justícia i d’impunitat envers l’extrema dreta. Seria una ingènua si pensés que n’hi hauria prou amb recuperar la memòria de les persones oblidades pel feixisme per convertir el món en un lloc just, però m’agrada creure que tornant aquestes persones a casa –d’on van haver de fugir pensant que algun dia tornarien– estem avançant un pas per fer-ne un lloc més digne.

Cada llamborda amb el nom d’un deportat gravat és un “Mai més!” al feixisme escrit en lletres vermelles. Cada “Aquí visqué” és un clam a la vida i a la llibertat

Ensopegar amb la memòria