L'escola no és una extensió de la família, sinó un espai de transició de l'àmbit familiar cap al món real

Globus terraqui / foto: Pixabay Les escoles són tot un món. Una profe de Primària es veu que a classe va explicar el sistema solar als nanos. Que si el Sol, que si la Terra, que si la Lluna. I, perquè ho entenguessin, els ho va dibuixar esquemàticament amb cercles a la pissarra. L'endemà la va anar a trobar una mare per demanar-li que, si havia explicat el que havia explicat, seria lògic que també exposés a classe l'opció alternativa. Davant la perplexitat de la mestra per què era l'opció alternativa, la mare li va aclarir: "Nosaltres a casa no creiem que la Terra sigui esfèrica; pensem que és plana." L'episodi, amb més detall, el cita el dramaturg Jordi Casanovas com l'origen de Conspiranoia, una comèdia nascuda de l'anècdota de la seva col·lega mestra i que retrata teories conspiranoiques com el terraplanisme. D'aquestes teories, que venen a ser les clàssiques llegendes urbanes però compartides a gran escala, se'n fan córrer a cabassats: que els avions fumiguen perquè no plogui, que els ocells són drons que ens vigilen o que amb les vacunes de la covid ens implantaven microxips per controlar-nos. Com que l'aproximació que s'hi fa no és racional, aquestes falòrnies són difícils de combatre amb arguments. Es basen en una qüestió de fe. I la fe té un avantatge: no només no obliga a fer-se gaires preguntes, sinó que dona moltes respostes. És com l'oferta de 2x1 al súper: gairebé sempre piques. Amb la corretja de transmissió de les xarxes socials, a més, la informació que en realitat és desinformació s'escampa com una taca d'oli. Per això l'alfabetització digital -hem de tornar a aprendre a llegir amb nous codis- és un repte present. Això interpel·la la política i, per derivació, també el sistema educatiu. El paper dels mestres a les aules és crucial. Algun guru sosté que els mestres ja no seran necessaris per impartir coneixements perquè una cerca a Google, un tutorial a YouTube i una pregunta a la Siri ens resoldran tots els dubtes. Però els mestres són imprescindibles. Perquè, a més de transmetre coneixements, també poden ser motivadors, consellers acadèmics, guies espirituals i terapeutes personals. La tesi és del periodista Andrés Oppenheimer. I és que l'educació, encara que ell no ho digui així, en el fons també és acompanyament i sempre té un vessant ètic. Per aquest motiu la tecnologia, per si sola, no pot substituir els mestres en el procés compartit de formació de persones amb valors ètics. Compartit perquè als mestres, sovint, se'ls atorga més responsabilitat de la que tenen. L'escola no és una extensió de la família, sinó un espai de transició de l'àmbit familiar cap al món real. I la realitat, avui, és líquida. Aquest concepte de Zygmunt Bauman ve a dir que tot es transforma: el que abans era sòlid, immutable, ara és líquid, canviant. El que ens pinten de blanc pot ser negre i sempre hi ha qui vol fer passar bou per bèstia grossa. A vegades sense mala fe. Els errors també existeixen. Per això, a l'hora de llegir i a l'hora d'escriure, s'hi han de posar els cinc sentits. Com la vegada que vam entrevistar el malaguanyat poeta Jacint Sala i, molt convençut del que afirmava, va dir-nos que s'hi jugaria el panís -una mena de blat de moro-, però per la similitud fonètica vam transcriure que s'hi jugaria el penis. L'aleshores corrector, en Joan Bassaganya, ens va salvar d'una mentida involuntària. Mai no es pot abaixar la guàrdia. I és que, diguin el que diguin, la Terra és esfèrica, les vacunes de la covid van funcionar, els ocells volen i en Jacint no s'hi jugava el penis. La realitat existeix.

L'escola no és una extensió de la família, sinó un espai de transició de l'àmbit familiar cap al món real

Entre el panís i el penis