Hem passejat per l’àgora i l’estoa –el precedent de les nostres porxades– d'Empúries

Dimarts 23 de juliol de 2019 Tarda Sabia ben poca cosa de com va viure la Guerra Civil l’avi Miquel, el pare del meu pare. Que havia estat un emboscat, un d’aquells joves en edat militar que es van amagar per no anar al front, i poca cosa més. Per sort, avui, en una agradable conversa n’he pogut conèixer uns quants detalls més. Va ser cridat a files la tardor de l’any 1936, així com altres homes del poble, entre ells dos cunyats, l’home de la seva germana i el germà de la seva dona. Vivia a Can Cortina, estava casat i tenia una filla. Van haver de presentar-se a la caserna de Sant Andreu i al cap de pocs dies pujaven a un tren de mercaderies rumb al front. A l’altura de Martorell va saltar del tren en marxa, acompanyat d’algun dels seus companys. Van caminar d’amagat fins a Sant Pere de Vilamajor, més de 65 quilòmetres. Coneixien bé el bosc i les barraques dels carboners, en aquells moments abandonades, i hi van passar tres anys amagats. De nit, amb la complicitat de la fosca, s’esmunyien fins a casa seva a buscar menjar i a veure la família; als fills només els veien mentre dormien, no fos cas que se n’anessin de la llengua, havia de ser un secret. I així ho va ser fins que va acabar la guerra. Cadascú va viure la seva guerra, hi va haver tantes guerres com persones que la van viure. Em ve al cap Marià Manent amb el seu El vel de Maia. Dietari de la Guerra Civil (1936-1939), que va escriure refugiat en una casa a Viladrau, premi Josep Pla de l’any 1974. Una joia que tinc tota marcada amb llapis. No pretenc jutjar el que van fer, no arribaré a saber mai quins eren els motius que els mogueren negar-se a agafar les armes, els de cadascú segur que eren diferents. Dissabte 27 de juliol de 2019 Migdia És Sant Joaquim i Santa Anna. El meu fill petit es diu Quim, va ser el primer del poble a empadronar-se amb el nom escurçat (o hipocorístic). No feia massa que era permès. Fins llavors, el normal era inscriure el nom sencer Joaquim i fer servir l’escurçat de forma col·loquial. Després de consultar-ho, des del padró municipal ens van confirmar que sí, que li podíem posar Quim. És per això que sé que va ser el primer. A mi també m’agradava el nom de Miquel, el del seu besavi, però va quedar descartat. Els hipocorístics en català es formen eliminant les síl·labes del començament (de Rafel, Fel; de Meritxell, Txell; de Salvador, Vador...). En canvi, en castellà la tendència és a escurçar el final (Rafa, Meri, Salva...), darrerament cada vegada s’imposa més aquesta moda. Cal que tinguem cura d’aquests detalls que ajuden a mantenir la riquesa de la nostra llengua. Diumenge 28 de juliol de 2019 Vespre Aprofitant que avui anàvem a fer una ruta guiada per l’Empúries grega, aquesta setmana he rellegit Escollida pels Déus de la M. Carme Roca. Un llibre molt ben documentat, situat als segles IV-III aC en aquesta zona. Ens ajuda a conèixer les similituds i les diferències entre la manera de viure dels emporitans i la dels seus veïns, els indigetes, els habitants de l’actual Ullastret. Els ibers eren un poble molt més avançat del que molts creuen, amb estratègies militars que fins i tot van copiar els romans, sense esclaus i les dones dels quals gaudien de més llibertat que les gregues. A la novel·la no falten les històries d’amor, amistat, odis i intrigues que et mantenen atrapada a l’argument, pendent a tota hora d’una sivella molt especial que la Còsima, una cortesana, utilitza com a joguina eròtica del moment. Gaudir d’una visita guiada de la mà de l’autora no té preu i més si li afegeixes la fantàstica companyia d’un grup d’amics del Facebook, alguns dels quals he conegut avui. Hem passejat per l’àgora i l’estoa –el precedent de les nostres porxades– imaginant el tràfec de la vida comercial i política; contemplant les grans cisternes públiques que els abastien d’aigua potable; imaginant els pobladors i els pelegrins que visitaven l’Asclepeion, el temple curatiu dedicat a Asclepi, el déu de la medicina, un espai amb unes finalitats semblants als nostres balnearis; i he quedat bocabadada davant de la imponent escultura d’aquest déu [a la foto d’aquest article]. És de finals del segle II aC i es troba al Museu d’Empúries des de l’any 2008, des que va ser descoberta el 1909 estava exposada al Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona. Feta de marbre, amb més de dos metres d’alçada, està considerada l’obra d’art grec més important que s’ha trobat fins ara als Països Catalans.

Hem passejat per l’àgora i l’estoa –el precedent de les nostres porxades– d'Empúries

Enyoro la memòria del que no he viscut