Les actituds que observem en els Mags d’Orient resulten molt eloqüents per al nostre caminar de creients

Segons el que ens relata l’evangelista sant Mateu: “Quan va néixer Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i en arribar a Jerusalem preguntaven: ‘On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge” (Mt 2,1-2). El fet de posar-se en camí per trobar finalment el Nen Déu demostra un esperit ple d’esperança, que els dugué a atènyer la meta que s’havien traçat. Crida l’atenció que mentre a Jerusalem ningú no sabia que Déu ja habitava enmig del seu poble, uns homes que procedien de terres llunyanes, guiats per una simple estrella, i que havien arriscat tantes coses en aquesta recerca, estaven a punt de trobar el Messies. Sant Joan Crisòstom ho descriu amb una frase plena de penetració psicològica que defineix l’estat interior d’aquells homes: “No es varen posar en camí perquè haguessin vist l’estrella, sinó que varen veure l’estrella perquè s’havien posat en camí.” És a dir, que el seu cor estava prèviament en marxa, en una atenta observació dels signes del firmament, de la realitat. Tenien l’esperança –com molts dels seus contemporanis– que alguna cosa gran estava a punt de succeir, i quan descobriren aquell signe, no es varen conformar amb la comprovació de l’esdeveniment, sinó que varen seguir el seu rastre de llum fins al final. Escrutaven el cel i al mateix temps seguien els impulsos del cor. Varen captar el senyal i varen seguir l’estel fins al trobament amb el Nen Déu. I en aquella aventura de recerca varen deixar les seves possessions, les seves comoditats, les seves seguretats. Les actituds que observem en els Mags d’Orient resulten molt eloqüents per al nostre caminar de creients. Abans que res, veiem en ells un cor inquiet, que els porta a sortir de la seva terra i de les seves seguretats, que els porta a viure amb un esperit obert a la veritat; tot al contrari del rei Herodes, que vivia absolutament atrapat pel poder i la riquesa. Així ha de ser el nostre cor: inquiet, insatisfet i inconformista, sense acontentar-se amb la rutina d’aquest món. La inquietud del cor afavoreix una actitud de recerca i de posar-se en camí. Una recerca sense por per a trobar, per conèixer i reconèixer; una recerca no exempta d’esforç, de renúncies i de sacrificis. Els Reis d’Orient eren segurament persones acomodades, amb una existència de seguretat i benestar. Malgrat això, no tenen por de perdre seguretats, no temen afrontar les incomoditats i es posen en camí endinsant-se per rutes desconegudes. També donen mostres d’una gran humilitat i confiança en la providència, perquè ells, que eren tan savis i estudiosos, homes de ciència, es deixen guiar per un estel. I tot això per a arribar a l’encontre amb Jesús, per a contemplar el misteri del Déu fet carn i adoptar una actitud d’adoració. I a l’adoració li continua el do del millor d’allò que cadascun disposava: or, encens i mirra. I després, la comunicació plena de goig. Hores d’ara també hi ha molts homes i dones que no es conformen amb allò que és aparent, rutinari, que es pregunten directament per Déu o cerquen el seu rostre quan fan el bé, quan segueixen la veritat, quan treballen per la llibertat i la justícia. En ells hi reconeixem l’actitud honrada i coherent d’aquells Mags d’Orient, els qui varen obrir el camí, els qui varen inaugurar el camí dels pobles cap a Crist, cap a Déu, que ha vingut a salvar-nos, que surt a l’encontre de tot ésser humà, perquè la seva voluntat salvadora és universal. Santa Epifania!