En nom de la llibertat perduda, hem posat una llibertat mal entesa al cim de tot el projecte educatiu

L’autoritat amenaçadora i l’obediència incondicional que algunes escoles dogmàtiques van aplicar i exigir a infants, professors i famílies en èpoques no tan pretèrites van acabar, sortosament, per deixar pas a escoles bastides al voltant de la pedagogia constructora de persones en lloc d’escoles i processos d’ensenyament i educació bastits al voltant de dogmes i imposicions anorreadors de persones i personalitats. Però ha passat una cosa que m’agradaria pensar que no ha estat intencionada. Ha passat que, en nom de la llibertat perduda, hem posat una llibertat mal entesa al cim de tot el projecte educatiu. I no només al cim del projecte educatiu sinó també en general al cim de tots els àmbits de la societat i d’allò personal.

En l’àmbit educatiu, en nom de la llibertat, l’ensenyament està derivant cada cop més cap a un analfabetisme funcional inèdit fins ara, com ha quedat clar en els darrers resultats de les proves PISA. A més, les nostres escoles, tal com hem pogut sentir i llegir en diferents mitjans de comunicació, estan derivant cap a un espai no segur amb violència de gènere i assetjament entre iguals i en violència verbal d’alumnes cap a professors. De moment, de la violència física contra professors n’hi ha només casos aïllats.

Hem posat la llibertat mal entesa al cim de tot sense adonar-nos que la llibertat mal entesa és anti-llibertat. Aquells qui la malentenen tard o d’hora acabaran sent esclaus –i/o botxins– dels altres, del sistema i/o d’ells mateixos. La llibertat mal entesa és la que pensa que la voluntat i el deure són instruments de dominació en lloc d’adonar-se que hi ha dos tipus de deures. I que són totalment diferents: els deures coactius i els deures alliberadors.

Sí, encara que sembli paradoxal, els deures poden ser alliberadors! De fet, si ho pensem bé, amb els deures passa com amb els hàbits, que uns ens encadenen i altres ens donen ales. Volent ser lliures per sobre de tot i contra tot no ens adonem que aquest contra tot inclou també la llibertat dels altres. I una d’aquestes llibertats dels altres, de tots nosaltres, és la llibertat d’aprendre tant com puguem.

La llibertat sense deures està fent que l’aprenentatge equitatiu, que és un pilar fonamental de l’escola pública, estigui donant pas a un aprenentatge igualitari pel cantó de la mediocritat en lloc de pel cantó de l’excel·lència. I està fent que molts alumnes hagin deixat de valorar l’oportunitat que tenen d’aprendre i que alguns, a més, es permetin no deixar gaudir d’aquesta oportunitat a la resta de la classe.

Però anem més enllà… Tal com passa amb el fet que vivim a la societat de la postveritat, també vivim, segons Lipovetsky, a la societat del postdeure. Això vol dir que hem deixat la llibertat desacompanyada del deure que ens permet ser lliures preservant la llibertat dels altres. Lligat amb la postveritat, avui dia es parla de posthumanisme o transhumanisme. No sé què vindrà ni si ho farem bé o no. El que sé és que ara ho estem fent molt malament.

Aquesta llibertat sense deures ens està portant a aconseguir el contrari del que volíem. Més frustració personal en lloc de més afirmació personal positiva per allò que anem aprenent sobre el món, sobre les relacions i sobre les nostres pròpies capacitats; més control en lloc de més llibertat; més incultura en lloc de més cultura; més violència en lloc de més pau i seguretat personal i social; més individualisme en lloc de més solidaritat i sentit de comunitat.

Si hem de transitar cap a un altre lloc, ja ho anirem veient. Però, si us plau, assegurem-nos de fer-ho partint d’un lloc sa. Ara mateix la nostra societat no és sana. Ni ho són les nostres escoles. Jo no soc posthumana. Sóc humana. I per tant, per a mi, el deure encara forma part necessària del mecanisme de construcció de la meva llibertat personal i col·lectiva. La societat, els grups, les famílies, les escoles… per poder funcionar en llibertat han de tenir deures.

Penso que hauríem de fomentar en els nostres fills no només la comprensió de la necessitat dels deures alliberadors dins la societat, els grups, les escoles, els espais comuns… sinó que també hauríem de fomentar en ells l’autocreació de deures alliberadors per a ells mateixos. Perquè està comprovat que els deures que ens imposem a nosaltres mateixos en el nostre procés de gestió emocional són el mecanisme que ens permet no deixar-nos endur per la pressió del moment, el mecanisme que ens permetrà respondre conscientment i responsablement en lloc de la mera reacció condicionada.

Els deures que ens imposem tenen una funció psicològica molt important. Ben triats –i autoaplicats diàriament– ens permeten exercir la llibertat de ser qui volem ser, ens procuren la construcció del nostre jo i, amb ell, les nostres millors relacions i el nostre millor futur.

Hi ha quatre grans destreses relacionades amb la voluntat. Són quatre grans destreses que tothom hauríem d’aprendre com més aviat millor a la vida. Perquè, si no les aprenem, no podrem comprometre’ns amb deures alliberadors. I perquè, a més, la manca d’aquestes destreses dona lloc a l’aparició de dificultats de comportament i, segons com, de patologies més o menys greus. Les quatre grans destreses són: inhibir l’impuls, deliberar decidir i executar el projecte. Inhibir l’impuls no vol dir negar-nos allò que sentim, suprimir els nostres desitjos, anar en contra de la nostra llibertat. Senzillament vol dir aprendre a donar-nos temps per poder deliberar abans de decidir si actuem (o sigui, executem el projecte), quan i com.

Volem ser lliures? Si la resposta es sí, abracem els deures alliberadors al mateix temps que rebutgem els deures coactius. Ara bé, si la societat tota decideix que aprendre és un deure coactiu, potser em dono de baixa d’humana i em passo ja a posthumana. Almenys, com que ja no sentiré com a humana, potser podré viure alienada, però contenta. Contents i enganyats.