La comunitat de pertinença, física, intel·lectual o social, sembla força determinant per establir les regles del que és equitatiu

La gent de màrqueting sabem prou bé que la clau de volta de la nostra feina rau en la capacitat o en la possibilitat d’enfocar les nostres accions a un grup o a una comunitat concreta de clients. Queda demostrat que quan hom és capaç d’identificar les preferències d’un conjunt social o d’una comunitat determinada, l’oferta pren un sentit específic i determinant. Sabem, doncs, que quan la nostra oferta és configurada d’acord amb el conjunt de preferències dels nostres clients i, a més a més, ells la prefereixen, aleshores estem en el correcte camí de l’èxit comercial. Sigui com sigui, el joc que l’oferidor i el prenedor emprenen és o ha de ser un exercici d’equitat, una acció d’intercanvi equitativa que ha de permetre que uns obtinguin tot allò per què han pagat i en la seva justa mesura. Per més que contextualitzem de teoria econòmica, en aquest fet de l’equitat en l’intercanvi de béns i actius, les persones disposem d’un instint específic d’anhel de l’equitat en determinades ocasions. L’equitat és un terme implícit en la condició humana, potser rau en el mateix terme de l’equilibri natural. Li atorguem a l’equitat algunes de les màximes aspiracions socials, busquem equitat d’esforç entre els iguals així com aspirem a l’equitat de recompensa en un determinat context. Som experts a debatre sobre l’equitat fent comparativa de la proporció entre les contribucions i els beneficis. És clar que no sempre, aquests, els costos i els beneficis, es poden comptar, no pas quan entren en joc els valors personals o les percepcions particulars que venen determinades per la cultura, l’educació, els valors i el context vital de cadascú. S’ha estudiat molt sobre l’equitat, tant des de la justícia i l’economia com des de la psicologia conductista o antropològica. És fascinant entendre i observar com l’equitat evoluciona també amb l’individu i amb la comunitat. Un conegut estudi realitzat pel neuroeconomista austríac Ernst Fehr (1956), professor d’economia de la Universitat Politècnica de Zuric, ha posat en evidència que cal un alt nivell de consciència per discernir entre què és equitatiu i allò que no ho és. L’estudi revela com aquest concepte es desenvolupa amb l’individu en tant que aquest madura i pot juxtaposar conceptes socials en l’arbitratge. El concepte d’equitat no es mostra present en la infantesa més recent; els infants de fins a 4 anys són egoistes necessàriament, absorbeixen i competeixen per tot el que els envolta amb relació a un altre igual a si mateix. Ja a partir dels 7 anys, els nens i nenes van prenent consciència que formen part d’una comunitat i mostren preferència pels repartiments que tendeixen a equilibrar les desigualtats. La diferència de comportament en aquestes franges d’edat és molt substancial; així i tot, quan de nou intervenen elements que distorsionen la pròpia comunitat, s’observa com es redueix la capacitat de discernir entre els més grans. En l’experiment s’observa que quan el grup de joves forma part de la mateixa condició social, grupal o de comunitat gairebé el 50% accedeix de forma natural a repartir-se els objectes, però que quan es barregen joves d’altres escoles, barris o ètnies, això del repartiment equitatiu es redueix substancialment i de forma més evident entre els nens i no pas entre les nenes. El factor de gènere, doncs, també hi influeix. La comunitat de pertinença, física, intel·lectual o social sembla força determinant a l’hora d’establir les regles del que és equitatiu i el que no ho és i sembla fer-se evident que aquesta és una norma que determina la conducta i la personalitat de l’individu en l’economia, en el joc i –ara pla!– també en la política. Quan un polític o un grup de polítics o un partit polític o un grup de partits polítics se senten d’una mateixa comunitat –en una mateixa postura o contra una postura aliena–, o s’interpreten a ells mateixos d’igual o similar condició, són capaços d’establir els mateixos criteris d’equitat. Una equitat que determina, en conseqüència, un repartiment desequilibrat en relació amb els qui són fora de la seva comunitat. Quan per motius aliens algun d’aquests partits es veu obligat a canviar de comunitat, a integrar-se o associar-se amb una nova comunitat, els criteris d’equitat canvien inevitablement, en un biaix de poder i força i de clar arbitri. Potser, doncs, –i en conclusió– podríem determinar que el biaix que mostren alguns repartidors sobre l’equitat ve determinada per la posició que ocupen, sigui per interessos particulars o partidaris, alguns amb autèntica aversió a l’equanimitat. El desequilibri està servit.

La comunitat de pertinença, física, intel·lectual o social, sembla força determinant per establir les regles del que és equitatiu

Equanimorum