Equilibristes
No culpeu la gent perquè facin, tant com poden, tot el que se’ls permet de fer. En temps de prohibicions, tot el que està permès, per petit que sigui, es converteix en obligatori. I el que no està permès… potser també.
No culpeu la gent per mirar d’escaquejar-se una mica de les normatives presents en aquesta situació anòmala. És el desig de viure, crec.
No culpeu els que hem sortit a veure el mar, els que han anat a esquiar, els que han omplert el Delta com si el món s’acabés, allà, al Far de Buda, ni els que han aprofitat una Barcelona buida per recórrer-ne bars, restaurants, teatres i carrers, feliços de sentir seva la seva ciutat.
No ens culpeu per barrejar bombolles i per buscar taula al sol i fer-hi una cervesa amb dues amigues que fa mesos que no veiem. No ens critiqueu per fer el que es permet fer seguint uns criteris que marqueu vosaltres fent equilibris entre la salut i l’economia, com un faquir amb les boles de foc.
Jo no us jutjo. Us puc criticar l’absurditat de permetre aquestes coses i no permetre’n d’altres o de permetre-les ara i no d’aquí a quatre dies, quan el que haurà passat aquests dies serà fruit d’haver-les permès i mira que ho sabíeu. Per res del món, però, no voldria ser al vostre lloc i haver de decidir el nombre de persones que poden fer una extraescolar a la mateixa classe o si Sant Jordi així o Sant Jordi aixà.
Sou equilibristes de les normes i les corbes i els índexs i sort que, de tant en tant, les notícies sobre vacunació ens regalen una mica d’esperança. Vosaltres sou equilibristes i nosaltres, també. Fem equilibris entre la salut mental i la salut física i entre la física i el 25è capítol d’una sèrie asseguts al sofà, entre la feina ben feta i les ganes de tenir-ho tot obert i les complicacions i dificultats de fer-la complint aquestes normatives canviants. He fet equilibris aquests dies per poder veure els fillols i donar-los la mona. Aquest any sí, per favor. I ho he fet amb mascareta, a l’aire lliure, amb amics vacunats i grups reduidíssims. Però ho he fet. I no us deixo que em critiqueu perquè veure créixer els nens que estimo també és important. I si això és el més il·legal que he fet aquests dies, que consti, és perquè vaig poder marxar amb qui volia i podia acostar-me al mar que no tenia confinament comarcal. Però si hagués estat soltera i hagués volgut sortir amb amigues, també ho hauria fet. Potser perquè ja tot plegat dura massa o perquè els equilibristes, sovint, perden l’equilibri, què hi vols fer.