No, no reivindico la felicitat del postureig, que em sembla estèril, inútil i hipòcrita

Dimarts 19 de març de 2019 Tarda Una amiga ha vingut a portar-me uns quants llibres que eren del seu pare. De seguida els hi he buscat un espai a l’altell. Entre ells hi ha la col·lecció de les Visions barcelonines de Francesc Curet amb il·lustracions de Lola Anglada. No la coneixia, em sembla una meravella. Passo algunes pàgines del primer volum, dedicat a “La vida a la Llar” i descobreixo que és una reedició de l’any 1981 de les Visions aparegudes entre els anys 1952 i 1958. En la presentació, Joan Ainaud de Lasarte en destaca l’acurada tasca de recerca feta pels dos autors. Passejo els meus ulls tafaners per l’obra i m’adono de com em poden ajudar aquests llibres en la meva feina de documentació per a properes novel·les. Els tafanejo goluda volent-ne saber més. M’emociono, i penso, en els llibres i en les persones. Uns i altres lligats entre ells en l’esdevenidor dels anys. Vivim, llegim i escrivim llibres, llibres que transcendeixen a la nostra existència i que altres tornaran a viure i a gaudir i que seran font d’inspiració de nous llibres, perquè llibres i vida són una sola cosa. Dijous 21 de març de 2019 Tarda Ha arribat la primavera i ho ha fet acompanyada d’una superlluna. La bellesa i la força de la natura és un crit a la vida i a l’esperança, a deixar enrere la fredor de l’hivern i a sortir a festejar la seva arribada sota la calidesa del sol. Tot i que sempre hi ha aquells a qui aquesta estació, i la inflamació de sentiments que comporta, els produeix una al·lèrgia exasperant. Argumenten que no tothom és feliç a la primavera i que sovint quan vas a destemps amb l’estat imperant encara resulta més dolorós, però, malgrat que ho entenc, no ho comparteixo. D’acord, no tothom és feliç a la primavera, però és bo de saber que l’hivern no durarà per sempre, com tampoc no duren per sempre els mals moments. En l’actualitat ser feliç, o fer veure que ets feliç, s’ha convertit, en certa manera, en una obligació i això encara resulta més frustrant per aquell qui pateix, que a més sembla que en tingui la culpa. No, no reivindico la felicitat del postureig, que em sembla estèril, inútil i hipòcrita. Tampoc pretenc inocular l’esperit de la felicitat a aquells que tenen motius més que suficients, o no, per no ser feliços. Però, no ho puc evitar, l’entorn em condiciona, la bellesa em genera benestar i el sol és una vitamina que em proporciona positivisme. Necessito el sol i la llum com l’aire que respiro, per tant, em sap greu pels al·lèrgics a aquesta estació, però benvinguda estimada primavera que has inspirat pintures tan exquisides com la Primavera de Botticelli, Ametller florit de Vincent Van Gogh o el Jardí de l’artista de Claude Monet. I per aquells a qui tanta glucosa us sobresatura, penseu en el que diu la poetessa Sònia Moll: “La hivernada inclement / no durarà per sempre: / se l’endurà el mateix que va portar-la, / un déu capriciós i sense feina...” i poseu-vos la cançó de Flor de primavera de la Troba Kung Fú, de segur que amb aquesta música rumbera, ni que sigui per un instant, sentireu el pessigolleig de la primavera. Divendres 22 de març de 2019 Tarda Stefan Zweig va escriure un llibre titulat Els ulls del germà etern. No s’assembla a cap dels altres que havia llegit d’aquest autor. Està escrit com si fos una llegenda oriental anterior als temps de Buda. En ell ens explica la vida de Virata, l’experiència d’un home que cerca la veritat, la virtut i la pau. En aquest procés personal passa per diferents etapes. Primer, és un guerrer famós; després, el més prestigiós dels jutges; més tard, un conseller reial; i passa llavors a ser un pare bondadós sense ocupació pública; per esdevenir un eremita i finalment el cuidador dels gossos del rei. I tot aquest pelegrinatge existencial acaba amb la frustració de descobrir la impossibilitat de poder jutjar els altres i la impotència d’assolir la perfecció. Em pregunto si els jutges del Tribunal Suprem també tenen contradiccions, si persegueixen la veritat, què senten quan miren als ulls dels acusats, què pensen quan escolten les mentides d’alguns dels testimonis... Si poden dormir tranquils. I si en algun moment, s’han plantejat, com ho va fer Zweig, que qualsevol poder és injust només pel fet que afecta els altres. O si alguna nit, en posar-se al llit, han tingut la temptació de posar-se en el lloc d’aquells a qui estan jutjant i de les seves famílies.

No, no reivindico la felicitat del postureig, que em sembla estèril, inútil i hipòcrita

És bo de saber que l’hivern no durarà per sempre